Reina de les Neus

Setena història

ls murs de palau estaven formats per pols de neu i les finestres i portes, de vents glacials; hi havia més de cent salons, formats per remolins de neu, el més gran dels quals feia varies llegües de llarg; estaven il·luminats per aurores boreals i eren immensos, buits, gèlids i lluminosos.

Mai s’hi va celebrar cap festa, ni un senzill ball en el que els ossos poguessin ballar sobre les seves potes darreres, fent gala dels seus modals distingits, al ritme de la música dels tempestuosos vents polars; mai hi va haver cap reunió en la que poder jugar i divertir-se, ni una simple vetllada en la que les senyores guineus blanques xerressin al voltant d’unes tasses de cafè. Els salons de la Reina de les Neus estaven desolats, grans i freds. Les aurores boreals apareixien i desapareixien amb tanta exactitud que es podia preveure el moment en què la seva llum seria més intensa i el moment en què seria més tènue. Al mig de l’immens i nu saló centra hi havia un llac gelat; el gel estava trencat en mil bocins, però cadascun d’ells era idèntic als altres: una autèntica meravella; en el centre del llac s’hi asseia la Reina de les Neus quan romania a palau; pretenia regnar sobre el mirall de la raó, el millor, l’únic d’aquest món.

El petit Kay estava ple de morats per culpa del fred, gairebé negre, tot i que ell no se n’adonava, doncs el petó que li va donar la Reina de les Neus l’havia insensibilitzat pel fred i el seu cor estava, innecessari dir-ho, glaçat. Anava amunt i avall agafant trossos de gel plans i esmolats que posava en totes les formes possibles, amb un propòsit determinat; feia el mateix que nosaltres quan amb petites peces de fusta retallades intentem compondre figures. En Kay també formava figures, i molt complicades: Era el «joc del gel de la raó»; als seus ulls, aquestes figures eren magnífiques i la seva activitat tenia una gran importància; el fragment de cristall que tenia dintre l’ull era la causa de tot; construïa paraules amb bocins de gel, però mai aconseguia formar la paraula que cercava, la paraula Eternitat. La Reina de les Neus li havia dit:

—Quan aconsegueixis formar aquesta paraula, seràs el teu propi amo; et donaré el món sencer i un par de patins nous.

Però per més que ho intentava, mai ho aconseguia.

—Me’n vaig volant cap els països càlids —li va dir un dia la Reina de les Neus— donaré una ullada a les marmites negres —així anomenava ella a les muntanyes que escupen foc, com l’Etna i el Vesuvi—. Les enfarinaré una mica, que els anirà bé als llimoners i a les vinyes.

La Reina de les Neus va emprendre el viatge i en Kay va quedar sol en aquell gèlid i buit saló de moltes llegües de llarg; contemplava els trossos de gel, reflexionava profundament concentrant-se al màxim en el seu joc, romania tan immòbil i rígid que donava la impressió que hagués mort de fred.

Llavors va ser quan la petita Gerda va entrar a palau per la seva porta principal, construïda amb vents glacials; però Gerda va recitar la seva oració de la tarda i els vents van amainar com si s’hagués volgut dormir; es va endinsar pels grans salons buits… i va veure a en Kay. El va reconèixer, li va saltar al coll, el va prémer entre els seus braços i va cridar:

—Kay! Estimat Kay! Per fi t’he trobat!

Però en Kay va romandre immòbil, rígid i fred… i Gerda va plorar i les seves llàgrimes càlides van caure sobre el pit del noi arribant fins el seu cor i van fondre el bloc de gel i van fer sortir el bocinet de cristall que s’hi havia allotjat! Kay la va mirar i ella va cantar:

Llavors també les llàgrimes van sortir als ulls d’en Kay i va plorar tant que la pols del cristall que tenia a l’ull va sortir juntament amb les llàgrimes; va reconèixer a Gerda i, ple d’alegria, va exclamar:

—Gerda! La meva petita i dolça Gerda…! On ha estat durant tot aquest temps? I on he estat jo?

I mirant al seu voltant va dir:

—Quin fred que fa aquí! Que gran i buit està tot això!

Va abraçar a Gerda entre els seus braços, que reia i plorava d’alegria; la seva felicitat era tant gran que fins i tot els trossos de gel es van posar a ballar al seu voltant i quan, esgotats, van aturar-se a descansar, van formar la paraula que la Reina de les Neus havia encarregat a Kay que composes, la paraula Eternitat: Era doncs el seu propi amo i ella hauria de donar-li el món sencer i un parell de patins nous.

Gerda va fer-li un petó a les galtes que van recobrar el seu color rosat, va besar-li als ulls que brillaven com els seus, va besar-li les seves mans i els peus i es va sentir fort i vigorós. La Reina de les Neus podia venir quan volgués; Kay tenia la seva carta de llibertat escrita en brillants trossos de gel.

Es van agafar de la mà i van sortir del palau; van parlar de l’àvia i dels rosers que creixien a la teulada; els venta havien amainat fins a desaparèixer per complet i el sol brillava en el cel; quan van arribar a l’arbust de les baies vermelles, el ren l’estava esperant; al seu costat hi havia una jove femella amb les urbs plenes de llet tèbia que va oferir als dos nens després d’haver-los donat un petó. I els rens van portar a Kay i a Gerda primer a casa de la finlandesa, on es van escalfar a la cabana i van projectar el viatge de tornada, i després a casa de la lapona, que els havia cosit vestits nous i els havia preparat un trineu.

Els dos rens, saltant al seu costat, els van acompanyar fins el límit del país, on els brots verds començaven a despuntar sobre la neu, allà es van acomiadar dels rens i la dona lapona.

—Adéu! —es van dir tots.

Se sentien ja els refilets d’alguns ocells i el bosc començava a reverdir. De la boscúria en va sortir un magnífic cavall, al que Gerda va reconèixer immediatament, doncs era un dels cavalls que havia tirat del carruatge d’or; estava muntat per una joveneta amb una gorra encarnada al cap i que empunyava una pistola a cada mà: era la filla del bandit; s’havia cansat d’estar a casa seva i havia decidit emprendre un viatge; aniria primer cap el Nord i, si el Nord no li agradava, continuaria més endavant. Va reconèixer ràpidament a Gerda i Gerda la va reconèixer a ella. Es van alegrar moltíssim.

—És absurd el que has fet —va dir a Kay la filla del bandit—. Em pregunto si realment et mereixes que et vagin buscant fins a la fi del món.

Gerda la va colpejar afectuosament a la galta i li va preguntar pel príncep i la princesa.

—Se n’han anat a l’estranger! —va respondre la filla del bandit.

—I la gralla? —va preguntar Gerda.

—La gralla va morir. La núvia domesticada és ara vídua i porta en una pota una cinta de llana negra; gemeix llastimosament… però tot això són bajanades, explica’m la teva història i com has aconseguit trobar-lo.

I Gerda i Kay van explicar les seves aventures.

—I aquí acaba la història! —va dir la filla del bandit.

Va estrènyer la mà dels dos nens i els va prometre que si algun dia passava per la seva ciutat s’aproparia a visitar-los; després, va anar-se’n amb el seu cavall a recórrer el món i Kay i Gerda van continuar el seu camí, agafats de la mà, en aquella deliciosa primavera més verda i florida que mai; les campanes d’una església repicaven a la llunyania; immediatament van reconèixer les torres altes i la gran ciutat on sempre havien viscut; es van endinsar pels carrers i van arribar a la portalada de casa l’àvia; van pujar les escales i van obrir la porta de les golfes; tot era al mateix lloc que abans; el rellotge de paret seguia pronunciant el seu «tic, tac» que acompanyava el girar de les agulles; en el moment de franquejar la porta, van adonar-se’n que s’havien convertit en persones grans; els rosals, sobre les canaleres, floreixien rere la finestra oberta i allà estaven les dues cadiretes; Kay i gerda es van asseure cadascú en la seva, agafats de la mà; havien oblidat, com si d’un malson es tractés, el buit i gèlid esplendor del palau de la Reina de les Neus. L’àvia estava seguda a la llum del sol i llegia en veu alta un passatge de la Bíblia: «Si no us feu com a nens, no entrareu al Regne dels Cels».

Kay i Gerda es van mirar als ulls i van comprendre de sobte l’antic salm:

Allà estaven asseguts els dos, ja grans, però nens al mateix temps, nens en el seu cor. Era l’estiu, un estiu càlid i joiós.