Les dues gosses

Era una gossa rodaire

sense casa, ni aixopluc,

que en buscava neguitosa

per poder-hi donar a llum.

Visità una coneguda

i va dir-li amb son lladruc:

—Recull-me, bona companya,

en ton jaç de sec pallús;

tinc por de morir glaçada

amb mos fills que no han nascut.-

L’altra gossa compassiva

i amorosa la recull

i li diu: —En ma caseta

solament tenir-te puc

fins que estiguis reforçada

i tons fills hagin crescut.

Al cap d’un temps ja corrien

els cadells grandets, mosuts;

llavors la gossa mestressa

diu a l’altre sense embulls:

—Amiga, ja ha arribat l’hora

que busquis nou aixopluc;

ja veus que t’he protegida

potser més del que he pogut,

els teus fills ja corren força,

albergar-te més no puc.-

I l’altra malagraïda

li respon amb to sorrut:

—Com que jo sóc la més forta,

companya, marxar no vull.-

i encara engegà per paga

una rècula d’insults.

Així la pobra gosseta

el seu jaç hagué perdut,

com passa als homes que es fien

dels dolents i malastrucs.