Reina de les Neus

Quarta història

erda va haver d’aturar-se a descansar de nou; sobre la neu, enfront seu, va saltar una gralla; l’au es va quedar allà una bona estona, la va mirar i movent el cap va dir:

—Kra, Kra! Com va?

La gralla no sabia parlar molt, però estava ben disposada envers la nena i li va preguntar cap on anava, tota sola per l’ample món. Gerda va atendre especialment en aquesta paraula: sola, i va sentir de sobte tot el que això significava; li va explicar la seva història a la gralla i li va preguntar si no havia vist en Kay.

La gralla va sacsejar el cap amb aire reflexiu i va dir:

—Possible, Possible!

—De debò? —va cridar la nena.

A punt va estar d’asfixiar la gralla de tant que la va abraçar.

—Suaument, suaument… —va dir la gralla—. Crec que pot tractar-se del petit Kay, però sembla que t’ha oblidat per la princesa.

—Viu amb una princesa? —va preguntar Gerda.

—Sí, escolta —va dir la gralla—. Tinc moltes dificultats per expressar-me en el teu idioma; si comprens la llengua de les gralles, t’ho podré explicar millor.

—No, mai l’he après —va respondre Gerda— tot i que la meva àvia el sabia… i també el porc-senglar!

—Això no em serveix de molt —va dir la gralla—. En fi, t’explicaré el millor que pugui; i ja em disculparàs si no m’expresso bé.

I la gralla li va explicar el que sabia:

—En el regne del que provinc viu una princesa dotada d’una intel·ligència prodigiosa. Ha llegit tots els diaris que existeixen al món… I els ha oblidat! Fins aquest punt és intel·ligent! Fa un temps, un dia que estava assentada al tron —cosa que, segons es diu, no és gens divertida— es va posar a cantussejar una cançó que deia: «Per què no em casaré?». «Bé, és una idea», va pensar, i va decidir casar-se, però volia per espòs un home que sabés respondre a les seves preguntes, un home que no es conformés només amb tenir un aspecte distingit, doncs això acabava resultant avorrit Va convocar totes les dames d’honor que, al assabentar-se dels seus projectes, li van manifestar la seva aprovació. «Ens complau molt —li van dir— i ja havíem pensat en això».

El que t’explico —va advertir la gralla— és completament veritat, pots creure’m!. Tinc una xicota domesticada que circula lliurement pel castell i ella és la que m’ho ha explicat tot.

Naturalment, la seva xicota també era una gralla, doncs cada gralla s’ajunta amb la seva parella.

Als diaris es va publicar un edicte amb una orla de cors i les inicials de la princesa; s’hi anunciava que tot jove de bona planta podia presentar-se al castell per parlar amb la princesa; aquell que es comportés de forma més correcta i demostrés ser millor conversador, es casaria amb ella.

—Creu-me —va insistir la gralla— el que t’explico és tan cert com que sóc aquí ara mateix. Tots eren molt capaços de parlar mentre eren al carrer, però tant bon punt passaven les portes del castell, veien a la guàrdia amb els seus uniformes platejats i els lacais vestits d’or per les escales i els grans salons plens de llum, es quedaven desconcertats; més encara: a l’arribar davant del tron, tot el que sabien fer era repetir l’última paraula pronunciada per la princesa i que ella, naturalment, no tenia el més mínim interès en tornar a sentir. Semblava que haguessin menjat rap i haguessin quedat atordits… fins que, un altre cop al carrer, podien parlar de nou normalment. Els pretendents formaven una cua llarga que arribava des de les portes de la ciutat fins al castell. Jo mateix em vaig apropar a veure’ls —va dir la gralla— després de tantes hores d’espera, acabaven per tenir gana i set, però no rebien res del castell, ni tan sols un got d’aigua. Alguns, els més espavilats, s’havien endut llesques de pa amb mantega que es negaven a compartir amb ningú, doncs pensaven: «Si tenen aspecte de famolencs, no seran els escollits per la princesa».

—Però Kay, el petit Kay… —va preguntar Gerda—. Quan va arribar? Estava entra tota aquella gent?

—Paciència, Paciència, ara arribarem a ell . Era el tercer dia quan va aparèixer un petit personatge, sense cavall ni carruatge, que amb pas decidit va pujar directe cap el castell; els seus ulls brillaven com ho fan els teus, el seu cabell era llarg i bonic, tot i que vestia pobre.

—Era Kay! —va interrompre Gerda entusiasmada—. Oh, l’he trobat! L’he trobat! —exclamava mentre aplaudia.

—Duia un petit morral a l’esquena —va continuar la gralla.

—No, segurament es tractava del seu trineu —va observar Gerda—. Quan va desaparèixer el duia.

—pot ser —va dir la gralla— no vaig poder-lo veure de prop; però sé per la meva xicota domesticada que quan va entrar al castell i va veure els lacais vestits en or, no es va intimidar en absolut; els va saludar amb el cap i va dir: «Deu ser avorrit quedar-se a les escales, prefereixo entrar dins». Els salons estaven esplèndids. Camarlencs i consellers caminaven descalços per no fer soroll portant safates d’or. Era una cosa impressionant! A cada petjada, les seves botes cruixien terriblement, però ell no semblava preocupar-se el més mínim per aquest motiu.

—Sens dubte es tracta d’en Kay —va dir Gerda—. Sé que tenia les sabates noves; les vaig sentir cruixir a l’habitació de l’àvia.

—Cert, feien molt soroll —va dir la gralla—. Audaçment va avançar cap a la princesa, que estava asseguda sobre una perla tan gran com la roda d’una filosa; totes les dames de la cort, amb els seus servidors i els criats dels servidors, estaven alineats davant d’ella; quan més a prop eren de la porta, més orgullós es veia el seu semblant. El petit patge del criat d’un servidor, que va sempre en sabatilles, tenia un aspecte imponent, tan orgullós es sentia de ser al costat de la porta!

—Això ha de ser horrible —va dir la petita Gerda—. I va aconseguir Kay casar-se amb la princesa?

—Si no hagués estat gralla, sense dubte que hauria estat jo l’escollit, tot i que el cert és que ja sóc promès. En qualsevol cas, sembla que el jove va parlar tan bé com jo mateixa ho puc fer quan m’expresso en la meva llengua; la meva xicota domesticada així m’ho ha dit. Era intrèpid i gentil; en realitat no havia vingut a demanar la mà de la princesa, si no només a constatar la seva intel·ligència, que va valorar molt positivament, així com la princesa, a la vegada, va valorar positivament la d’ell.

—Si, segur que es tractava de Kay! —va exclamar Gerda—. Era tan intel·ligent que sabia calcular de memòria fins i tot amb fraccions… Oh! Per què no m’introdueixes al castell?

—Bé, això és fàcil de dir, però no tant de fer —va respondre la gralla—. No sé com podríem arreglar-ho… Parlaré amb la meva xicota domesticada; segur que ens pot suggerir alguna cosa; tot i que haig d’advertir-te que, habitualment, mai es permet al castell l’entrada a una nena com tu.

—Entraré! —va dir Gerda—. Si Kay s’assabenta que estic aquí, vindrà de seguida a buscar-me.

—Espera’m allà, al costat de l’escala —va dir la gralla girant el cap i posant-se a volar.

Quan va tornar, ja s’havia fet fosc.

—Kra, Kra ! —va grallar—. La meva xicota t’envia les més cordials salutacions; m’ha donat aquest panet per a tu; l’ha agafat de la cuina, on sempre hi ha pa en abundància; sens dubte tindràs gana… No et serà possible entrar descalça al castell; la guàrdia d’uniformes platejats i els lacais vestits d’or no ho permetrien; però no ploris, ja que tot i això, aviat seràs dins. La meva xicota coneix una escala secreta que duu al dormitori; ella sap on està la clau.

I es van dirigir cap el jardí travessant la gran albereda emmoquetada per les fulles que queien dels arbres; les llums es van anar apagant una per una; quan tot va estar fosc, la gralla va conduir a la petita Gerda fins a la porta darrera que es trobava travada.

Oh, com bategava el cor de Gerda per la inquietud i l’ansietat! Semblava que anés a fer alguna cosa dolenta quan, en realitat, només volia saber si es tractava del seu amic Kay; si, havia de ser ell; pensava en els seus ulls vius i en els seus cabells llargs; creia veure’l somriure, com quan eren asseguts, allà a casa seu, al costat dels rosers. Sens dubte, es sentiria feliç de veure-la, de sentir-li explicar el llarg camí que havia recorregut per ell, de saber com s’havien sentit de tristos tots des de el dia que va desaparèixer. Oh! Quina por i quina alegria alhora!

I allà eren ja, davant de l’escala; una petita làmpada irradiava la seva llum tènue des d’un aparador; al centre del terra hi havia la gralla domesticada que movia el cap a un costat i a l’altre sense deixar de mirar a la nena; Gerda li va fer una reverència, tal com la seva àvia li havia ensenyat.

—El meu xicot m’ha parlat molt elogiosament de vos, la meva estimada senyoreta —va dir la gralla domesticada—. El seu currículum vitae, com se sol dir, és realment commovedor… Si agafeu vos la làmpada, jo aniré davant, anirem en línia recta, així no trobarem a ningú.

—Em sembla que algú ve per darrera nostre —va dir Gerda.

Va sentir com si un rumor passés al seu costat; alguna cosa que semblava procedir d’estranyes ombres que lliscaven al llarg dels murs: Cavalls de crins flotants i potes primes, joves vestits de caçadors, dames i cavallers cavalcant…

—Són només somnis —va dir la gralla—. Vénen a suggerir idees de caça als nostres sobirans; molt millor, així podrà contemplar-los més a gust mentre dormen. Si li van bé les coses, espero que es mostri vos agraïda…

—Inútil parlar d’això —va dir la gralla del bosc.

Van arribar al primer saló, tapissat de setí rosa amb estampat de flors; els somnis els havien sobrepassat i marxaven tant ràpid que la petita Gerda no podia veure ja els augusts personatges. Els salons, cada qual més magnífic, deixarien esbalaïts a qui els veiés; finalment, van arribar al dormitori. El seu sostre recordava una enorme palmera amb fulles d’un cristall meravellós; al mig de l’habitació, encadenats en una tija d’or, hi havia dos llits que semblaven lliris; un era blanc i hi descansava la princesa; cap a l’altre, de color vermell, es va dirigir Gerda per a comprovar si era Kay el que dormia allà; va apartar un dels pètals vermells i va veure un coll bru… Era Kay! El va cridar en veu alta pel seu nom, va apropar la làmpada cap el sostre… els somnis van creuar de nou a cavall per l’habitació… es va despertar, va girar el cap i… No era Kay!

El príncep, tot i que també jove i bonic, només se l’assemblava en el coll. Des de el llit del lliri blanc, la princesa va obrir els ulls preguntant què succeïa. La nena es va posar a plorar i va explicar tota la seva història i el que les gralles havien fet per ella.

—Pobre petita! —van dir el príncep i la princesa; van exaltar l’actitud de les gralles i van dir que no estaven enfadats amb elles, tot i que allò no s’havia de tornar a repetir. Però tot i això tindrien la seva recompensa.

—Voleu volar lliures? —va preguntar la princesa—. O potser preferiu el càrrec de gralles cortesanes amb dret a totes les sobres de la cuina?

Les dues gralles, fent una solemne reverència, van acceptar el que se’ls oferia, doncs pensaven en la seva vellesa i creien que era una bona oportunitat per a assegurar-se el futur.

El príncep es va aixecar del seu llit i va convidar a Gerda a que s’adormís en ell: era tot el que podia fer per ella. La nena va ajuntar les mans i va pensar: «Com en són de bons els homes i els animals!». Va tancar els ulls i va dormir profundament. Els somnis van tornar ràpidament per l’aire, però aquesta vegada com àngels de Déu que arrossegaven un petit trineu en el que anava assegut Kay; però allò eren només somnis que van desaparèixer en el mateix moment que la nena va despertar.

Al matí següent, la van vestir de cap a peus amb sedes i amb vellut; li oferiren quedar-se al castell on podia ser tan feliç, però ella només volia un petit carruatge amb un cavall i un parell de sabatetes per a llançar-se de nou a prosseguir la recerca de Kay.

Li van regalar un parell de sabates i un maneguí; li van donar també un bonic vestit i quan es disposava a partir es va trobar amb un magnífic carruatge d’or que l’esperava davant la porta; i a sobre, l’escut amb les armes dels dos prínceps lluïa com una estrella; cotxer, servents i postillons, doncs també hi havia postillons, vestien lliurees brodades amb corones d’or. El príncep i la princesa van ajudar a Gerda a pujar al cotxe i li van desitjar bon viatge. La gralla domesticada, ara ja casada, la va acompanyar durant les tres primeres llegues; es va asseure al seu costat, doncs no podia aguantar anar en direcció contraria a la marxa; l’altra gralla es va quedar a la porta batent les ales; no podia acompanyar-les, doncs des de que tenia un càrrec a la cort i menjar en abundància, patia de forts mals de cap. El carruatge estava ple de bescuits i sota el seient hi havia una gran quantitat de fruites i pans d’espècies.

—Adéu, Adéu! —es van acomiadar el príncep i la princesa.

La petita Gerda va plorar i també la gralla del bosc… Van recórrer les tres primeres llegües i la gralla domesticada va haver de dir-li adéu; va ser una separació molt penosa; va volar cap a un arbre i va agitar les seves ales negres fins que el carruatge, que brillava com el sol, es va perdre de vista darrera un tomb del camí.