Les espines del queshque

Llegenda del Perú

la falda d’un turó ple de pedres, en el que no s’hi veia gens d’herba, hi havia crescut una mata de queshque ( cactus ), que no tenia espines com les té avui en dia.

Tot i que no hi havia ni gota d’aigua en aquell lloc i amb prou feines plovia sinó molt de tant en tant, la planta estava sempre verda i a l’interior de les seves fulles gruixudes guardava un líquid blanc i suau.

Tots els dies pel costat del turó passava un ramat de llames, vicunyes i alpaques, i quan tenien set s’apropaven al queshque i mossegaven les seves fulles gruixudes per a refrescar-se amb el seu suc.

Era clar que a la pobre planta aquestes mossegades li feien mal i deia:

—Si tingués alguna cosa amb la que poder-me defendre d’aquests animals!

I una tarda molt tranquil·la, de sobte es va sentir un soroll que venia del capdamunt del turó. Va mirar amunt i va veure que de la part més alta baixaven corrent una guineu i una gran pedra.

La pedra anava per davant i l’animal anava darrera d’ella, estirant les cames tant com podia.

—No em pots guanyar! —va cridar la guineu.

—Au va dropo! Si ja no pots més, estàs traient la llengua fora! —va contestar la pedra que, donant voltes i bots entre les roques, baixava a cada moment més ràpidament, deixant enrere el seu contrincant.

De sobte va sentir el queshque que el cridaven:

—Oncle queshque! Oncle queshque!

—Què vols? —va demanar la planta.

—Oncle queshque, em podries fer un favor?

—I és clar! —va contestar la planta.

—Llavors, atura la pedra i a canvi et regalaré les meves ungles!

—Ungles? Va dir la planta. Però si això era precisament el que necessitava!. Ungles per poder-me defendre de les llames, les vicunyes i les alpaques que em mosseguen tot el dia sense compassió!

—Corro a ajudar-te! —li va contestar.

La pedra se li apropava cada cop més, donant un salt rere salt. La planta va esperar pacientment a que se li apropés prou i quan ja la tenia ben aprop, va estirar tant com va poder les seves llargues fulles, tal com si fossin braços, i la va aturar en sec.

Mentrestant la guineu havia guanyat terreny. Va passar pel costat de la pedra, que havia quedat presonera sense poder-se moure, i va arribar al peu del turó, que era la meta de la cursa. Una vegada allà va aixecar el cap i va començar a cridar:

—Pedra, pedreta! T’he guanyat!

L’altra feia esforços per a deixar-se anar, però la planta la subjectava amb fermesa.

—Encara no la deixis lliure oncle queshque! —va suplicar la guineu – Espera que em resguardi, ja que si m’atrapa, com a venjança em donarà un cop tal que em deixarà morta aquí mateix! Moltes mercès!

I dient aquestes paraules va començar a córrer de nou, va creuar uns matolls i va amagar-se en una cova.

Quan el queshque va veure que l’animal ja s’havia resguardat, va deixar anar la pedra que, dient-li per mil vegades el nom del porc, se’n va anar a perdre darrera d’uns rostolls.

Llavors la planta va sentir alguna cosa estranya. Es va mirar i va veure que al voltant de les seves fulles li havien crescut centenars d’espines semblants a les ungles de la guineu.