La princesa Trista

et aquí que una vegada hi havia una princesa bonica com el sol, que es feia pentinar per més de cent criades. La pentinaven enmig d’un gran jardí i heus ací que tot pentinant-la Va passar un vol d’ocells. El més gros de tots, va baixar i amb el bec va prendre la pinta d’or i va fugir. La princesa va tenir una gran angúnia perquè era una pinta que se l’estimava molt. L’endemà va tornar a sortir al jardí a fer-se pentinar per les cent criades, i quan estaven al bo i millor va tornar a passar un vol d’ocells, i altra vegada el més gros va tornar a baixar i robar un anell d’or que portava a les trenes i va fugir. La princesa tota es va desconsolar. L’endemà va tornar a sortir a pentinar-se i altra vegada va passar aquell vol de moixonots, i el més gros de tots va baixar i li va robar una cinta daurada que tenia per lligar-se els cabells, llavors sí que la princesa es va entristir tant, que mai més no va tenir alegria.

Els pares de la princesa que no tenien cap més filla que ella, estaven desconhortats en veure que no hi havia manera de poder tornar l’alegria a la seva filla i en veure que cada dia estava més trista sense poder-la fer retornar, en van fer de coses! ; com que eren reis i tenien tan poder com volien podeu comptar si en posaren de coses en joc, però no hi havia manera d’alegrar la princesa. El rei, desesperat, va fer una crida prometent que si hi havia algú capaç de fer riure a la seva filla, per poc que fos, el casaria amb ella i si era casat li donaria set pans d’or grossos com una mola de molí.

Et aquí que hi havia Un homenet que de tan petit que era li deien en Tamboret, que feia tanta gràcia en el parlar que així que obria la boca ja feia riure a tothom, però era tan vell que no s’aguantava, i va arribar a les seves orelles la crida del rei, i va dir-se:

—Com a Tamboret que em dic que jo vaig a casa de la princesa, que la faig riure tant si com no, i si no ho assoleixo em deixo treure la pell.

Va agafar un gaiatet, i camina que caminaràs cap a casa el rei s’ha dit. Però com que era tan vell es cansava, i es va asseure a resar al peu d’una mata de bruc, i de tan cansat que estava s’adormí com un sac. Quan es va despertar, es, trobà que li havien pres el gaiatet i no es va veure pas amb cor de seguir sense ell. I va pensar:

—Arrencaré aquesta mata de bruc i em faré una gaiata.

Però heus aquí que en arrencar aquella mata es va obrir sa sota com un forat fons, fons com un pou, amb una escala llarga, llarga que qui sap on anava a parar. I en Tamboret va pensar què redimoni devia ser aquell pou i li van venir ganes de baixar-hi.

Enfila l’escala, escala avall, escala avall, i quan feia potser set hores que baixava, va arribar a un gran forn, on hi havia tot de pans que es coïen. De tant baixar havia fet gana i va donar mossegada a un pa. Però l’escara encara seguia avall i en Tamboret baixa que baixa set hores més i va fer cap a una llar de foc on hi havia més de cent olles que bullien amb una oloreta que feia venir gana al més desganat. En Tamborinet no s’hi va pensar gaire. Pega llucada a la primera, es va untar el pa amb el suc, i menja que menja, però com que l’escala encara seguia, més avall s’ha dit. Al cap de set hores més va fer cap a un celler. De bona estona abans d’arribar-hi ja se sentia una olor de vi bo, que trasbalsava els esperits i va pensar que quan hi fos xerricaria. En arribar al celler va buscar la bóta del racó més amagat de tots, la va tatxolinar, i trinca que trinca! Quan va haver ben begut, va seguir el seu camí escala avall. Va fer cap a una cambra tota plena de llits, matalassos i coixins de ploma, i va pensar:

Aquí sí que no m’hi ajec, perquè jo estic fet a dormir a terra, i amb un llit tan tou no me’n podria alçar i no podria arribar a veure la princesa; val més que segueixi escala avall, a veure a on aniré a parar. Al cap de set hores de baixar es va acabar l’escala i va arribar a un jardí tot ple d’arbres que feien flors de set olors i de fonts que rajaven aigües de set colors. En Tamboret no tenia prou ulls per a mirar. Quan més embadalit estava va sentir una fressa estranya i es va amagar per por que l’atrapessin. Va veure venir un vol de vint-i-un ocells que en posar-se a terra es van tornar vint-i-un donzells joves i bonics com un sol. El que anava davant, que semblava ésser el rei de tots ells, va treure una capseta on hi havia una pinta d’or, un anell d’or i una cinta daurada, i tot plorant i gemegant va dir:

Si jo em pogués casar amb la princesa de qui les he robades! Com que estic encantat no podrà ser la meva esposa, fins que d’una manera o altra ho sàpiga i em vingui aquí a buscar.

I plora que ploraràs es va tornar un ocell i amb els seus companys va alçar el vol. I en Tamboret va pensar:

Vols jugar-t’hi que és la princesa trista.

I enfila escala amunt, rabent com un llamp; no ho semblava pas que fos tan vell. Amb un punt va ser allà on s’havia ajagut i havia perdut la gaiata. Engegat com un coet cap a casa del rei s’ha dit! Va arribar tot esbufegant. Els criats no el volien deixar entrar perquè era una deshora, i perquè no creien que aquell homenet pogués fer riure la princesa, però ell es va explicar i el deixaren passar. Quan va ésser davant la princesa, fil per randa li va explicar tot el que acabava de veure i tot el que li havia passat. Que havia menjat pa del forn, sucat amb suc d’una olla, que havia begut vi de la bóta del racó, que no havia volgut dormir en el llit de plomes perquè estava acostumat a dormir a terra, que havia conegut un príncep encantat que estava enamorat d’una princesa que era l’única que el podia desencantar, el qual li havia robat essent moixó una pinta d’or, amb la que es pentinava, un anell d’or de la trena, i una cinta daura del cabell, i que li semblava que aquella princesa podia ser ella. I tal com anava parlant en Tamboret, la princesa s’anava alegrant i va acabar per riure a la desesperada tan i tan fort que li va venir mal de ventre.

Va dir a en Tamboret que sí, que ella era la princesa que un moixó li havia robat la pinta, l’anell i la cinta, i que d’això li havia vingut la tristesa, i li va demanar que l’hi volgués acompanyar. La princesa i en Tamboret se’n van anar al pou de sota el bruc i baixa que baixaràs van passar pel forn, on encara hi havia aquells pans, per la llar on encara bullien les olles, pel celler del bon vi, pel dormidor dels llits de ploma fins que va fer cap al jardí dels arbres de les flors de set olors i les fonts de l’aigua de nou colors; es van ben amagar per no ésser vistos i al cap d’una estona van comparèixer els vint-i-un moixons i així que van tocar de peus a terra es van tornar vint-i-un fadrins, i el més gran de tots, que semblava ser l’amo, es va treure una capseta, la va obrir i en veure la pinta, l’anell i la cinta, tot era plorar i demanar a la princesa, que ell estimava, que l’anés a desencantar. En Tamboret i la princesa van sortir del seu amagatall. Quan el príncep els va veure se’ls va agenollar als peus, els va besar la mà i els va donar les gràcies perquè els desencantava a ell i els seus companys. De seguida van anar a casa el rei i la princesa, més eixerida i més alegre que mai, es va casar amb el príncep.

El rei volia donar a en Tamboret els set pans d’or com una roda de molí, però ell no els va voler perquè va dir que era molt vell i que d’un dia a l’altre es moriria; va dir al senyor rei que preferia més que ell s’afillés un nebodet seu molt eixerit, perquè el dia que ell morís, com que noli quedaria ningú al món, es quedaria desemparat i aniria de mal borràs. El rei de bona gana se’l va afillar i el va tenir com un fill, i com que no en tenia cap més, quan va morir li va deixar la corona. I heus aquí com aquest nebot d’en Tamboret, d’ésser un trist pageset va ésser rei.