El timbaler del bruc

Corria el juny de l’any vuit,

tot just en sos primers dies,

quan per pobles i masies

la feina anava al descuit.

Ningú es cuidava del blat

que pels camps ja groguejava;

ningú la vinya es mirava

ni la verdura del prat.

Tothom amb rostre seriós

i amb el pit de ràbia encès,

sols parlava del francès

que avançava victoriós

de poble en poble, marcant

el seu pas amb vilipendi,

llacs de sang i fum d’incendi,

cap llei santa respectant.

De Manresa i d’Igualada,

d’Esparreguera i Sallent,

vingueren noves dient

que, cap al Bruc d’avançada,

ja sortint de Barcelona.

Schwartz, general francès,

amb tres mil homes o més,

i amb artilleria bona,

venien amb gran topell,

encar que perdent un dia,

puix la pluja els retenia

rabiosos a Martorell.

—Què ens ha dit! Llampus! Quin cas!

Es diu que el francès s’acosta?

—Segura tens la resposta.

Anem a aturar el seu pas!

—Som pocs nosaltres… Que ets ruc!

—Som molts, perquè som valents.

Aixequem els sometents,

i apa, minyons, cap al Bruc!

—I d’armes! No en tinc! Qui en deixa!

—Jo ja tinc una escopeta.

—Jo un altre sense baqueta.

—Fes-te-la amb vara de freixe.

—Ben pensat!, i municions?

Faltarà plom, si no m’erro.

tallarem barres de ferro

de les reixes i balcons.

El francès porta cuirassa

que pel plom serveix d’escut,

ja veuràs com les traspassa,

però un dau ben cantellut.

La Verge de Montserrat

mana que no ens hem d’abatre.

Al Bruc, minyons, a combatre

per la santa llibertat.

I dit i fet: tots a l’una,

mal armats, nusos de pits,

descalços, però ben units,

al Bruc a provar fortuna

marxaren amb ardidesa,

ajuntant-se a mitja jornada

els sometents d’Igualada,

sallent, Monistrol, Manresa,

i d’altres pobles, que nobles

acudiren d’ira encesos

a trencar el jou dels francesos

per nostres catalans pobles.

—Quants som? —vaig sentir que un deia.

—Comptem-nos. —No sé per què!

Un altre li respongué:

—Deixa’t d’aquesta taleia.

Siguem mil o siguem cent,

el número res hi fa.

Aquí, si ets bon català

ja ho ets tot: ets un valent.

—Jo català també en sóc!

—vaig dir-me—. Valor no em manca.

però no tinc arma blanca

ni molt menys arma de foc.

Vull batre’m. Com ho faré?

Armes, qui en deixa a un xaval?

Calla!… Ja en tinc: el timbal!

Jo, del Bruc sóc timbaler;

del timbal sé tots els trams

repicar-ne amb força manya;

ells als armats acompanya

sempre el Diumenge de Rams.

Ell, docs, deu acompanyar

a tota la gent armanada

que va al Bruc encoratjada

nostra pàtria a defensar.

—Anem-hi! Ja hi sóc! De mi

ningú en fa cas. Tant se val!

Mes el vailet del timbal

bé prou que es farà sentir.

En un lloc de la muntanya,

que ningú em veus i a tots miro,

ben reclòs i lluny de tiro,

vaig fer tots la campanya.

El francès arribà al Bruc,

descuidat, ple de galvana,

i al ser prop de can Massana

ja es va sentir el trabuc.

Esverats, no veien pas

d’on les descargues sortien!

No els veien, però els tenien

els nostres arran de nas.

Refet de la sotragada,

el francès el pas atura,

i arreplegar-se procura

per fer una ferma avançada

enrotllant la nostra colla,

però jo en aquells moments

veig vindre nous sometents

i toco a mata-degolla.

Déu de Déu!, el meu timbal

trobant ressò en conca i plana,

de la terra catalana

sembla alçament general.

El gavatx així ho pensa,

creu que cent mil homes venen…

i ni amb sa llengua s’entenen,

ni saben trobar defensa.

Quin trull! Quina sarracina!

Els nostres… —Avant, minyons!

Morin els negres morrions

i visca la barretina!

Allò va ser una desfeta.

Foc avant! Francès enrera!

Ens guiava amb fe sincera

nostra Verge moreneta.

Tenint ells doble defensa

en les armes per combatre,

els nostres, un contra quatre,

braç a braç, a lluitar es llença.

Res hi fa que siguin més

i que vagin ben armats,

ben lluïts i cuirassats.

Que siguin molts, no hi fa res!

Nostra causa és justa i santa,

i la sang pel cos ens bull.

Del gran exèrcit l’orgull

als catalans no ens espanta.

A la barreja, companys!

Falç al puny, que és temps de sega!

Primer morts que fer-ne entrega

de nostres lleis a uns estranys.

I tal fou nostre brió,

tal nostra força i delit

que, lluitant a braç partit,

els hi vam prendre un canó.

Sent la pèrdua del francès

tres-cents vint d’infanteria,

setanta en cavalleria,

i, per final, el que és més,

d’aquella guerra, l’afront

de que al Bruc, amb la fe vera,

fou la batalla primera

que perdé Napoleón.

Aquest és el fet cabal.

Aquest és el fet gloriós

que la Verge dels Dolors

va ajuda’ns amb son timbal.