La caputxeta vermella

Charles Perrault

a molt de temps hi havia una noia molt bonica. La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella.

Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l’altra banda del bosc, recomanant-li que no s’entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà el llop.

La Caputxeta va recollir el cistell amb els pastissos i es va posar en camí. La nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de l’àvia, però no li feia por perquè allà sempre trobava molts amics: els ocells, els esquirols…

De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.

—On vas, nena? —li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.

—A casa de l’àvia —li va dir la Caputxeta.

—No és lluny… —va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.

La Caputxeta va deixar el seu cistell a l’herba i es va entretenir agafant flors :

—El llop se n’ha anat —va pensar—, no tinc res a témer. L’àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels pastissos.

Mentrestant, el llop se’n va anar a casa de l’àvia, va trucar suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era la Caputxeta.

El llop va devorar a l’àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. No va haver d’esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.

La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.

—Àvia, àvia, quins ulls més grans que tens!

—Són per a veure’t millor —va dir el llop tractant d’imitar la veu de l’àvia:

—Àvia, àvia, quines orelles més grans que tens!

—Són per sentir-te millor —va seguir dient el llop.

—Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!

—Són per a… menjar-te millor! —i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, el mateix que havia fet amb l’àvia.

Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l’àvia, i creient-ne endevinar les males intencions, va decidir donar una ullada per a veure si tot hi anava bé. Va demanar ajut a un segador i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava.

El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L’àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!

Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estany pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l’estany de cop i es va ofegar.

La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí. D’ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.