El llop i el ca

Hi havia un llop —només ossos i pell

tant vetllaven els cans nit i dia!

El llop trobava un gos, tot cepat i tot bell,

gras, lluent, que, distret, era eixit fora via.

Atacar-lo i fer-ne bocins,

per al llop serien llamins;

mes calia lliurar batalla

i aquell diastre era de talla

per defensar-se amb ardiment.

El llop, doncs, s’hi atansa humilment.

Entra en conversa, li fa un compliment,

com que li admirés la ufania.

—Bell senyor, si així us plaïa

tan gros fóreu com jo —va respondre-li el ca—.

Deixeu el bosc, i és encertar.

Els vostres viuen miserables,

roïns, tabals, pobres diables;

comporta llur estat la fam fins a morir.

On s’és vist! Res segur! Cap dolça àpat a casa!

Tot a la punta de l’espasa!

Quant millor el vostre fat si vinguéssiu amb mi!

El llop digué: —Quin treball m’ha de recaure?

—Oh, foteses! —fa el gos— encalçar el vianant

que va amb garrot, i el mendicant;

manyagar els del casal, a nostramo complaure.

El vostre sou seria raure

deixalles de mil menes que mai no tenen fi:

ara ossos de pollastre, ara de colomí;

sense parlar d’amoixadures.

Ja el llop es veia, doncs, aital felicitat,

tot escampant llàgrimes pures.

Mes fent camí, veié el coll del gos, pelat.

—Què és això? —diu—. —No res. —Com s’entén? —Poca cosa.

—Vejam. —Potser el collar per on estic fermat

és, talment, el motiu d’eixa lleugera tosa.

—Fermat! —exclama el llop—. Així, doncs no correu

on us plagui? —No pas tot jorn, no val la pena.

—Doncs la val, i tant, que tot ço que mengeu,

la veritat, mon cor no emplena;

d’un tresor, a aquest preu, no em veuríeu avar.

Mestre llop ell que sí, que fuig. I corre encar.