Els dos hereus

o no he conegut ni a l’hereu d’Arraplega ni a l’hereu d’Escamp. L’avi si que deia que els havia conegut i a cada moment me’ls retreia.

Diu que de joves es van quedar sense pare tant l’un com l’altre, entrant en possessió de llurs patrimonis enclavats en una mateixa vessant del feréstec i encisador Montseny.

La hisenda de l’un, començada per son pare, comparada amb la de l’altre, que datava de més d’una centúria, resultava tan esquifida i neulida, com si poséssiu un conillet porquí enfront d’un bou amb banyes i tot.

I la mateixa diferencia hi havia en la forma de ser dels dos hereus: l’un, criat en l’estretor i l’economia, acostumat a ballar els goigs de Sant Prim, era sobri, treballador, diligent i estalviador, mentre que l’altre, com si talment fos fill de ca l’Ample, era esplèndid i gandul, més amic de l’escopeta i dels gossos, dels aplecs, de les fitxes i els saraus, que del tràfec i el magall, del batibull de les collites i del tragí de les sitges i els cellers.

Això no vol dir que a l’hereu d’Arraplega no li agradés divertir-se. Cada dia de festa, sortia de cacera, ja que tenia un gos que no perdia pas cap rastre, i tenia una escopeta que, per més que comparada amb la de l’hereu d’Escampa semblés una escombra, tirava tant dret com la de l’altre, i com que tenia més bon ull …

Però això només ho feia els dies de festa: Els dies de feina… Era el cas!… Ell era el primer de llevar-se, el primer en llençar-se al camp, el primer en empunyar l’eina, i ho feia amb tanta alegria i delit, que els li ho encomanava als mateixos treballadors que, quan els llogava l’altre —que l’orgull de ses riqueses i un tendrum que se li havia fet a l’esquena li privaven de doblegar-se— escassament li feien mig jornal.

I es que l’hereu d’Escampa no es fixava en aquesta ni en altres minúcies, perquè com era tant ric…

Ja s’hi hauria fixat si una bona ànima li hagués explicat la història de la senyora de Tous: D’aquella gran senyora que, arruïnada darrera de les seves disbauxes, al rebre d’una de les seves antigues masoveres l’almoina d’un berenar, consistent en pa i nous, va exclamar plorosa:

Però com que mai li havien explicat aquesta historia, es creia que mai se li acabarien els diners, i per a això prop seu era tot llarguesa i abundor, tot anava a dojo: per això li deien «l’hereu d’Escampa».

A l’hereu d’Arreplega li havien tret aquest nom, perquè de petit, petit, son pare l’havia acostumat a no tornar mai a casa sense portar-hi quelcom, ni que fos un trist boscall per a la llar, o un brassat de verd pels conills, i aquest hàbit se li encarnà tant i tant, que ja home i tot mai no tornava de buit, pensant sempre en casa; és a dir, en fer casa.

I així, mentre l’hereu d’Escampa, a l’hivern, havia d’esmenar un dineral, amb tot i posseir tants boscos, per a comprar llenya seca, ja que no podia cremar, per humida, la que malversant jornals es feia tallar aleshores. L’hereu d’Arraplega, amb la que de mica en mica havia recollit durant l’estiu, com les formigues, s’escalfava de franc, mentre, amb els mossos, aprofitava les vetlles desgranant panotxes, fent formatges o be renovant la palla de les pomes.

I diu que anant tot d’aquesta manera, avui un camp, l’any vinent una rasa, l’altre una vinya, l’altre un tros de bosc, l’hereu d’Arraplega anava afegint a son patrimoni el que s’havia de vendre l’altre, que, al cap i a la fi, si no va quedar tan pelat com la senyora de Tous, no se n’hi mancava gaire, ja que en aquella formosa vessant del feréstec Montseny, al morir nostres hereus, diu que era al revés d’abans: Que era la hisenda de l’hereu d’Escampa la que comparada amb la de l’hereu d’Arreplega resultava tan pobre i esquifida que talment semblava un conillet porquí enfront d’un bou amb banyes i tot.