L’home just

Frederic Mistral

na vegada era un home que havia tingut un fill, i tenint aquest fill va voler, per padrí seu, un home just. Però, on trobar-lo? Cerca que cercaràs. Va trobar Sant Pere; i Sant Pere li va dir:

—Què cerques tant, bon home?

—Cerco un padrí pel meu menut.

—Si volguéssiu que jo us el portés, l’infant, a la pica?

—És que voldria —va respondre el pare— un home just.

—Gairebé no podíeu ensopegar millor —va dir Sant Pere.

—I, qui sou vós?

—Sóc Sant Pere.

—Sant Pere? El que duu les claus?

—El mateix.

—No sou just. Per uns quants malastrucs pecats de més o de menys, avieu els uns al cel i els altres a l’infern… No sou pas l’home que vull. Adéu-siau!

I camina que caminaràs i cerca que cercaràs. L’home troba Nostre Senyor.

—Què cerques tant, bon home?

—Cerco un padrí pel meu menut.

—Si voleu que jo ho sigui —li fa Nostre Senyor—, no heu de fer més que manar.

—Es que —respon el pare— voldria un home just.

—No podeu trobar millor.

—I, qui sou vós?

—Sóc Nostre Senyor.

—Nostre Senyor? Ah, no, no! No sou pas el padrí que cerco.

—I ara, miserable pecador, trobes que jo no sóc just?

—Vós, just, Nostre Senyor? Els uns els torneu rics, els altres els torneu pobres; crieu gent assenyada i gent esbojarrada; en feu de drets i en feu de coixos; a l’un li doneu la ciència i a l’altre la ignorància; a aquest la ventura i a aquell la dissort… No sou pas l’home que em cal.

I camina que caminaràs, i busca que buscaràs. I va trobar la Mort. I en això la Mort li diu:

—Que cerques tant, bon home?

—Cerco un padrí pel meu menut.

—Si em voleu —va dir la Mort—, estic al vostre servei.

—Es que —respon el pare— voldria un home just.

—Oh, pel que fa a això, no podies trobar millor.

—I, qui sou vós?

—Sóc la Mort.

—La Mort! A l’últim he trobat el que volia. Vós, Mort, sou just. Al davant vostre no hi ha ni ric ni pobre, ni noble ni vilà, ni rei ni súbdit, ni savi ni ase, ni jove ni vell, ni ningú que hi valgui. Oidà! Visca la Mort! Vós sereu, a justa Mort, el padrí del meu menut.

I la Mort va portar l’infant a les fonts baptismals, i es va fer un bell bateig. I vet aquí que a l’àpat hi va haver un plat de llenties i la Mort se les menjava amb la punta d’una agulla. Aleshores l’home li va dir:

—Com és, Mort, que us mengeu les llenties amb una agulla?

—Noi —va fer la Mort— jo sóc l’home de la paciència. Encara que vaig poc a poc, sempre és d’hora per a mi; els joves, els ben plantats, els venturosos no fan cas de mi i es burlen de la Xata; però els espero al meu cau no se me n’escapa ni un.

Quan l’àpat va ser acabat, la Mort va dir a l’home:

—Ja que he estat padrí del teu fill vaig a revelar-te un secret, com un present al teu menut. Escolta bé: quan algú estigui malalt, si em veiessis al capçal del seu llit, ja pots dir que el malalt, es salvarà; però quan em vegis als peus, amb la dalla, ja pots dir que és perdut.

Això va anar bé. El nostre home es va fer metge; i quan un malalt l’enviava a cercar, si quan entrava a la cambra veia la Xata al capçal del llit, li receptava una mica d’aigua del càntir i deia al malalt:

—No tinguis por, que en sortiràs.

Si pel contrari, veia la Mort amb la dalla a la mà, als peus del llit, tot d’una deia als parents tot movent el cap:

—Això és un mal molt gros, que no té remei; aneu a cercar el notari i el capellà.

I com que no s’equivocava mai, es va guanyar la confiança de tots més que cap altre metge i va fer molts de diners, que va arribar a ser tant ric com la mar. De tant en tant la Mort, tot passant, l’anava a veure i el metge opulent la rebia magníficament i li deia sempre:

—Visca l’home just!

Tanmateix es va fer vell, i vet aquí que la Mort, un dia, li va dir:

—Jo sempre et vinc a veure… Per què no véns tu un dia a veure’m a casa meva?

—Quan voldràs —va dir l’home.

—Doncs bé —va fer la Mort—, si vols, vine amb mi, i t’ensenyaré la casa.

—Anem-hi.

En això tots dos es posen de camí. Camina que caminaràs per camins i senderols. Quan el sol es ponia van arribar al peu d’una muntanya afrosa i es van entaforar per una vall negra que feia por i al fons d’aquella vall van trobar una balma que de lluny semblava crivellada de llums.

—És aquí —va dir la Mort—, entra.

El nostre home entra, i veu una sala tota plena de llànties que llançaven en la fosca lluïssors de tota mena. Després d’aquella sala n’hi havia d’altres que s’obrien més enllà, totes il·luminades, innombrables, a l’infinit.

—Ah, Déu meu! Quants de llums! —va fer l’home.

—Això —va dir la Mort— són les llànties de la vostra vida…

—Veus aquella que vessa?

—És un infant que neix.

—I aquesta, quin goig que fa!

—És un home ple de salut.

—I aquella d’allà que espeternega…

—És un home que està agonitzant.

—M’agradaria veure la meva.

—Vine —va dir la Mort— passa a l’altra sala i la veuràs.

Quan van ser a l’altra sala, l’home va dir:

—Ah, quina llàntia d’oli més maca! Quina claror que fa! Si pogués ser la meva!

—És la del teu noi —va respondre la Mort.

—I aquesta, pobreta, aquesta que només té una gota d’oli i que fa tan mala cara que sembla que vagi a apagar-se…

—És la teva.

—Ai, Déu meu, és possible? Ara que sóc ric i que podria gaudir una mica…

—És la teva llàntia, i com amic t’aconsello que arrangis els teus afers, que revelis el teu secret al teu fill i que et confessis, perquè només et queden tres dies de vida.

—O Mort, o bona Mort! Posa a la meva llàntia un poc d’oli d’aquella que vessa, d’aquella del meu fill, que en té massa…

Però la Mort va replicar:

—No pot pas ser. El teu menut és el meu fillol i, ja no et recordes, tarambana, que vas voler que el seu padrí fos un home just?

La Mort va anar a cercar-lo, com havia dit, tres dies després.