L’agulla de sargir

i havia una vegada una agulla de sargir tan fina i punxeguda, que es creia ser una agulla de cosir.

—Fixeu-vos en el que feu i manegeu-me amb cura —deia als dits que la manejaven—. No em deixeu caure, que si caic a terra, les passareu negres per a trobar-me. Sóc tan fina!

—Anem, anem, que no n’hi ha per a tant! —van dir els dits subjectant-la pel cos.

—Mireu, aquí arribo jo amb el meu seguici —va prosseguir l’agulla, arrossegant darrera seu un llarg fil, però sense nus.

Els dits van apuntar l’agulla a la sabatilla de la cuinera; el cuir de la part superior havia rebentat i es disposaven a cosir-lo.

—Quina feina més ordinària! —va exclamar l’agulla—. No és per a mi. Em trenco, em trenco! —i es va trencar—. No us ho he dit? —va sospirar la víctima—. Sóc massa fina!

—Ja no serveix per a res —van pensar els dits; però van haver de seguir subjectant-la, mentre la cuinera li aplicava una gota de lacre i després era clavada a la pitrera de la brusa.

—Òndia! Ara sóc un fermall! —va dir la vanitosa—. Ja sabia jo que amb el temps faria carrera. Quan una val, un dia o un altre li ho reconeixen. —I va riure per a sí, perquè per fora és molt difícil veure quan riu una agulla de sargir.

I es va quedar allí tan orgullosa com si anés amb cotxe, i passejava la mirada al seu voltant.

—Puc prendre’m la llibertat de preguntar-li, amb el degut respecte, si de cas és vostè d’or? —va inquirir l’agulla de cap, veí seu—. Té vostè un port majestuós, i cap propi, encara que petit. Ha de procurar créixer, perquè no sempre es poden posar gotes de lacre en el cap.

En sentir això, l’agulla es va alçar amb tant d’orgull, que es va deixar anar de la tela i va caure a l’abocador, en el que la cuinera estava rentant.

—Ara me’n vaig de viatge —va dir l’agulla—. Sempre que no em perdi! —Però la qüestió és que es va perdre.

«Aquest món no està fet per a mi —va pensar, ja en el rierol del carrer. Sóc massa fina. Però tinc consciència del que valc, i això sempre és una petita satisfacció».

I va mantenir la seva actitud, sense perdre el bon humor.

Per sobre d’ella passaven surant tota classe d’objectes: encenalls, palles i trossos de diari. «Com naveguen! —deia l’agulla—. Poc s’imaginen el que hi ha al fons!. Jo estic aquí al fons i aquí segueixo clavada. Òndia!, ara passa un encenall que no pensa en res del món apart que no sigui en un “encenall”, o sigui, en ell mateix; i ara ve una palla: quina manera de rebolcar-se i de girar! No pensis tant en tu, que donaràs contra una pedra. I ara un tros de diari! Ningú es recorda del que posa, i, no obstant això, com s’estova! Jo, en canvi, m’estic aquí pacient i quieta; sé el que sóc i seguiré sent-ho…».

Un dia va anar a parar al seu costat un objecte que brillava tant, que l’agulla va pensar que potser seria un diamant; però en realitat era un casc de botella. I com brillava, l’agulla es va dirigir a ell, presentant-se com a agulla de cap de pit.

—Vostè ha de ser un diamant, veritat?

—Bé… sí, quelcom per l’estil.

I els dos van quedar convençuts que eren joies excepcionals, i es van embrancar en una conversa sobre com n’és de presumptuosa la gent.

—Saps? Jo vaig viure en l’estoig d’una senyoreta —va dir l’agulla de sargir—; era cuinera; tenia cinc dits a cada mà, però mai no he vist res tan envanit com aquells cinc dits; i, no obstant, tota la seva missió consistia en sostenir-me, treure’m de l’estoig i tornar-me a ficar en ell.

—Brillaven potser? —va preguntar el casc de botella.

—Brillar? —va exclamar l’agulla—. No; però a orgullosos ningú els guanyava. Eren cinc germans, tots dits de naixement. Anaven sempre junts, la mar d’erts un al costat de l’altre, a pesar que cap era de la mateixa longitud.

El de més fora, es deia «Polze», era curt i gros, estava separat de la mà, i com només tenia una articulació en el dors, només podia fer una inclinació; però afirmava que si a un home li’l tallaven, quedava inútil per al servei militar.

Després venia l’«índex», que es ficava en el dolç i en l’amarg, assenyalava el sol i la lluna i era el que estrenyia la ploma quan escrivien.

El «Llargarut» es mirava als altres des de l’alt; l’«Anular» es passejava amb un cèrcol d’or al voltant del cos, i el menut «petit» no feia res, i de tot això estava molt ufà.

Tot era riure-se’n i vanagloriar-se’n. Per això vaig ser jo qui va caure en aquest abocador.

—Ara estem aquí, brillant —va dir el casc de botella. En el mateix moment va arribar més aigua al rierol, el va desbordar i se’n va endur el casc.

—Anem! A aquest l’han despatxat —va dir l’agulla—. Jo em quedo, sóc massa fina, però això és el meu orgull, i val la pena. —I va romandre altiva, sumida en els seus pensaments.

—De tan fina que sóc, quasi creuria que vaig nàixer d’un raig de sol.

Tinc la impressió que el sol em busca sempre sota l’aigua. Sóc tan subtil, que ni el meu pare em troba. Si no se m’hagués trencat l’ull, crec que ploraria; però no, no és distingit plorar.

Un dia es van presentar diversos nois i es van posar a rebuscar en el rierol, darrere de claus vells, monedes petites i altres coses per l’estil. Era una distracció molt bruta, però ells es divertien d’allò més.

—Ai! —va exclamar un; s’havia punxat amb l’agulla de sargir—. Aquesta porca!

—Jo no sóc cap porca, sinó una senyoreta! —va protestar l’agulla; però ningú la va sentir. El lacre s’havia després, i el metall estava ennegrit; però el negre fa més esvelt, per la qual cosa l’agulla es va creure encara més fina que abans.

—Aquí ve surant una corfa d’ou! —van cridar els xiquets, i van clavar en ella l’agulla.

—Negra sobre fons blanc —va observar aquesta—. Què bé m’escau! Sóc ben visible. Sempre que no em maregi, ni vomiti! —Però no es va marejar ni va vomitar.

—És una gran cosa contra el mareig tenir estómac d’acer. En això sí que estic per sobre del populatxo. Em sento com si res. Quan més fina és una, més resisteix.

—Crac! —va exclamar la corfa, en sentir-se xafada per la roda d’un carro.

—Uf, com pesa! —va afegir l’agulla—. Ara sí que em marejo. Em trenco, em trenco! —Però no es va trencar, a pesar d’haver estat atropellada per un carro. Va quedar a terra, i, si fos per mi, pot seguir allà molts anys.