El Petit heroi de Haarlem

Antoine Tromp
(Holanda)

ola! Em dic Antoine i, com vosaltres ja sabeu, vaig néixer en un país que és molt lluny d’aquí que es diu Holanda.

Al meu país passa una cosa que no succeeix en cap altre i és que la terra està més avall que el mar. Sí, sí, els holandesos tenim un país molt petit i per això ens hem hagut d’empescar la manera de construir una espècie de grans muralles, unes parets molt altes i gruixudes per arreu on les onades podrien cobrir la terra; i aquestes muralles aturen el mar i així tenim el país una mica més gran perquè hem pres terra al mar. Aquestes grans muralles s’anomenen dics i són tan amples com una carretera.

Ja podeu comprendre que aquestes parets han d’ésser molt fortes perquè en depenen els sembrats, les masies i les vides dels habitants d’Holanda. Fins les criatures més petites saben que una esquerda als dics seria una cosa horrible.

Prop de la vila de Haarlem, tan coneguda per les seves tulipes, hi viu un noiet que es diu Hans. Un dia, amb el seu germanet se’n van anar a passejar pels dics. Van arribar molt lluny, molt lluny, tan lluny que ja no es veien cases ni masies, només camps d’ordi i flors camperoles.

En Hans estava cansat. Va enfilar-se dalt del dic i s’hi va asseure, mentre el seu germà es quedava a baix collint violetes.

Tot d’una, el germanet va cridar:

—Hans, vine! Mira quin foradet més petit! En surten unes bombolles com si fossin de sabó.

—Un forat? On? —va preguntar en Hans.

—Aquí mateix, al dic! —va fer el petit—. L’aigua hi passa.

—A veure!

—I ara! —va cridar en Hans. I deixant-se relliscar avall ho va mirar.

Era un foradet, un foradet molt petit que deixava sortir una gota d’aigua com una bombolla.

—Un forat en el dic! —va dir en Hans esglaiat—. Com ens ho farem?

Va mirar cap a la dreta: ningú; cap a l’esquerra: ningú; per totes bandes, tan lluny com li abastava la vista: no hi havia ni una ànima enlloc.

I la vila era lluny, tan lluny…

En Hans va tornar a mirar el forat; tot de gotes n’anaven sortint: glop, glop, glop!

En Hans sabia que l’aigua engrandiria ben aviat el forat si no el tapaven ràpidament. Què faria doncs? Correria cap a la vila? I mentrestant què? Ara les gotes ja eren com un filet d’aigua que rajava sense aturar-se i, al voltant del forat, el ciment s’anava humitejant. Tot d’una, Hans va tenir una idea. Va ficar l’índex al forat i el va tapar del tot. Aleshores, va dir al seu germanet:

—Corre, corre, de pressa, Dieting! Digues a la gent que hi ha un forat al dic. Digues que s’afanyin, que jo el tindré tapat mentre no arribin.

El petit, per la mirada del germà, va comprendre que la cosa era greu, i va arrencar a córrer tant com podia.

En Hans, agenollat davant el mur, i amb el dit pitjant dins el forat, mirava el seu germanet com corria i s’anava fent cada vegada més petit. Ben aviat no va fer més mota que un pollet; després, va semblar un punt fosc; després, no res; en Hans es va trobar sol tapant el forat amb el dit.

De l’altra banda, sentia el glo! glo! de l’aigua, i, de tant en tant, una onada més forta llançava unes gotes d’escuma que li esquitxaven els cabells.

De mica en mica, la seva mà s’anava enrampant; va provar de fregar-se-la amb l’altra, però cada moment es quedava més freda. Va mirar el llarg camí que menava a la vila: ni una ànima! El fred anava muntant pel braç fins a l’espatlla. Després, unes doloroses punxades i uns forts tremolors li van començar pel dit i li arribaven al colze. Li semblava que feia hores i hores que el seu germà havia marxat. Es trobava tan sol i tan cansat… va recolzar el cap contra el dic per agafar un xic de força i li va semblar que, a l’altra banda, la mar mormolava:

—Jo sóc l’oceà. Ningú no pot lluitar contra mi. Qui ets tu, espurna de minyó, per a privar-me de passar? Val més que fugis.

El cor d’en Hans bategava amb grans batecs. Que trigaven a venir! No arribarien mai?

I l’aigua xarbotava contra el dic:

—Passaré, passaré, passaré! Quedaràs ofegat, ofegat, ofegat! Fuig, mentre hi ets a temps!

En Hans va estar temptat de treure el dit. En tenia tanta de por! Però si el retirava, què? El forat s’engrandiria i esbotzaria el mur. Va estrènyer les dents i va pitjar amb el dit encara més fort.

—No fugiré, no fugiré! —va cridar—. I no et deixaré passar!

En aquell moment que es van sentir veus. Lluny, molt lluny del camí, es veia una polseguera i tot de gent que corria. Eren els homes de la vila. Molt aviat va reconèixer el seu pare i els veïns. Portaven pales i senalles. I tot corrent cridaven: «Ja venim, ja venim; aguanta fort!».

Al cap d’un moment, ja hi eren. I quan van veure el pobre Hans, pàl·lid de fred i de sofriment, van córrer a treure’l d’allí. El seu pare el va prendre en braços, va fregar-li els membres entumits i els homes li van dir que era un veritable heroi i que havia salvat el poble.

Quan el dic va quedar ben afermat, van retornar a Haarlem duent en Hans en triomf damunt les espatlles de tots. I heu de saber que aquesta història jo us l’he pogut explicar perquè visc a Haarlem i en Hans és amic meu.