El núvol

n un calorós matí d’estiu, damunt la mar s’alçà un petit núvol blanc, que va posar-se a flotar, lleuger i alegre, en el cel blau.

A baix, lluny, sota d’ell, s’estenia la terra bruna, endurida i clivellada per la sequera.

El núvol contemplava els treballadors inclinats penosament damunt dels camps recremats, en tant ell, sense capteniments, es gronxava venturós al grat de l’oreig. I, compadit, el núvol exclamava:

—Oh! Com voldria ajudar a aquella pobra gent!… Si jo pogués fer-los la tasca menys dura… fer reviure les fonts i córrer l’aigua en les rieres! Pobrets, tenen set i tenen fam, i ja no els resten forces per a treballar!

El dia creixia, i el núvol s’anava fent més gros. A la vegada, sentia cada cop més intens el desig d’ajudar els dissortats habitants d’aquelles contrades, on la calor es feia més feixuga i l’aire més dens. Els ol llençava foc amb sos raigs, i molta gent queia estesa a terra, sense valor ni coratge. Passats uns moments, es tornaven a aixecar per reprendre la tasca, car tots eren molt pobres i necessitaven el guany de cada dia per poder viure.

Sovint, alçaven la testa, enviant llurs esguards desesperats al gran núvol blanc, espès i flonjo, tot pompós entre ses glasses mareperlades; i semblaven implorar-lo, demanant-li ajut.

I tan trists eren els esguards d’aquella pobra gent, tanta eloqüència muda hi havia en posar-se en el núvol, que aquest, apiadat, començar a davallar lentament ver la terra.

De sobte s’aturà. Acabava de recordar que, un dia, tot just nat damunt les ones, havia sentit explicar que els núvols quan baixaven massa aprop de terra, es desfeien en pluja i morien.

Tingué por; i en lloc de seguir la davallada tan ansiosament esperada pels pobres camperols, el núvol va deixar-se anar per aquí i allà, reflexionant… i esguardant la terra, ple de dubtes.

Moments després, ses entranyes vibraren com d’una alenada de triomf:

—Homes de la terra assedegada, jo us ajudaré, a costa de la meva vida.

Aquesta resolució el féu meravellosament gran, fort i poderós. I talment com missatger de benedicció, planava majestuós damunt dels camps esberlats i de les boscúries sense fullatges, ressecades. Anava tornant-se immens, espès, obscur, i en l’ardent xafogor que d’ell eixia, homes i animals se sentien posseïts de terror. Els arbres es doblegaven sota d’ell i les flors cloïen llurs corol·les. No obstant, totes les criatures de la terra comprenien que en son sí es tancava llur salvació.

—Ja vinc! Ja vinc! —exclamava el núvol—. Rebeu-me, car vaig a donar-vos la meva vida per salvar les vostres.

Un llamp esfereïdor eixí del sí del núvol.

El tro commogué cels i terres, a la vegada que un amor immens omplia el cor del núvol.

Lentament, pausadament, baixà vers la terra damunt la qual es desfeu en torrentades benefactores. Aquella pluja generosa, era la mort del núvol, mes fou també la seva glòria.

Damunt del país que agonitzava, corregué com una alenada de vida i, un cop amansida la tempesta, al cel brillà regi, amb puríssims colors, l’Arc de Sant Martí, darrer adéu d’un amor prou gran i prou profund per sacrificar-se ell mateix.

Desaparegué finalment, l’Arc beneït, en tant sota la celístia, la terra i els seus fills renaixien, guardant en llur cor la memòria santa del núvol generós.

I esdevingué que, segons les lleis admirables de la Naturalesa, el bon núvol tingué la seva renaixença, car les gotes de pluja, penetrant terra endins, anaren a inflar les fonts i per mitjà dels rierols, dels petits i dels grans rius, tornaren a la mar, d’on havia nascut el núvol.