El germanet i la germaneta
Beatrice Nyffenegger
(Suïssa del cantó alemany)
l germanet agafà la seva germaneta de la mà i li digué:
—D’ençà que la mare és morta no tenim ni una bona hora, la madrastra ens pega cada dia i si ens acostem, ens aparta a puntades de peu. El nostre menjar són dures crostes de pa. Fins i tot està molt millor el gosset sota la taula: li tira de tant en tant una cosa bona. Que Déu tingui pietat de nosaltres! Si això ho sabés la nostra mare… Vine, anirem tots dos a conèixer món.
Caminaven tot el dia pels prats, per camps i pedres, i, quan plovia, la germaneta deia:
—Déu i els nostres cors ploren plegats.
Al capvespre arribaren a un gran bosc i estaven tan cansats de gemegar, de gana i del llarg camí, que varen asseure’s dins d’un arbre buit i quedaren adormits.
L’endemà al matí, quan es despertaren, el sol ja havia pujat molt amunt, i dintre l’arbre hi feia calor. Aleshores el germanet digué:
—Germaneta, tinc set; si sabés on hi ha una font petita, hi aniria i beuria; em sembla sentir murmurejar-ne una.
S’aixecà el germanet, agafà la germaneta de la mà i començaren a buscar la font. Però la madrastra dolenta era una bruixa i ella havia vist que els dos infants havien marxat, els havia anat seguint de puntetes, d’amagat, com solen fer les bruixes, i havia maleït totes les fonts del bosc. Trobaren una font que saltava espurnejant per damunt de les pedres i el germanet volgué beure aigua. Però la germaneta sentia com parlava, tot mormolant:
—Qui begui de mi, es convertirà en un tigre.
I la germaneta exclamà:
—Si et plau, germanet, no beguis, perquè et convertiràs en una fera i em destrossaràs.
El germanet no va beure, tot i que tenia moltíssima set, i digué:
—Vull esperar fins arribar a la propera font.
Quan varen trobar la segona font, la germaneta s’adonà que també aquesta deia:
—El qui begui de mi serà un llop, el qui begui de mi serà un llop.
Aleshores la germaneta cridà:
—Germanet, si et plau, no beguis, ja que si ho fas, el convertiràs en un llop i em devoraràs.
El germanet no va beure i digué:
—Vull esperar fins arribar a la font següent, però llavors haig de beure, diguis el que vulguis, perquè ja tinc massa set.
I quan varen arribar a la tercera font, la germaneta sentí com deia:
—El qui begui de mi, es convertirà en un cabirol.
La germaneta suplicà:
—Oh, germanet, no beguis, altrament et convertiràs en un cabirol i t’escaparàs.
Però el germanet tot seguit s’havia agenollat a la vora de la font, s’havia inclinat i havia begut aigua. Quan les primeres gotes havien tocat els seus llavis, ja jeia allà, convertit en cabirolet. La germaneta plorava veient el seu pobre germanet encantat i el cabirolet també plorava i jeia tristament al seu costat. A la fi, la nena digué:
—Calla, estimat cabirolet, jo mai no t’abandonaré.
Aleshores es va treure la lligacama daurada i la posà al coll del cabirolet, arrencà joncs per trenar un cordill ben flonjo, lligà l’animalet i l’anà conduint bosc endins. Al cap de molta, molta estona varen arribar a una caseta. La nena entrà a mirar-la, i com que era buida, pensà:
—Aquí ens podem quedar a viure.
Buscà tot seguit fulles seques i molsa per fer un llitet tou per al cabirolet i cada matí sortia a cercar arrels, baies i nous, i herba tendra. L’animalet li ho menjava de les mans, alegre i enjogassat. Al vespre, quan la germaneta estava cansada i havia recitat la seva pregària, posava el cap damunt de l’esquena del cabirolet, que li feia de coixí, i s’hi adormia dolçament. Al germanet tan sols li hauria mancat el seu cos humà: haurien tingut una vida meravellosa.
Durant un temps, doncs, visqueren ben sols en aquest bosc. Però aleshores va passar que el rei d’aquest país celebrà una gran cacera al bosc. A través dels arbres ressonaren les trompes de caça, els lladrucs dels gossos i els crits alegres dels caçadors. El cabirolet ho sentia i tenia moltes ganes d’anar-hi també.
—Ai —es queixà—, germaneta, deixa’m sortir i participar en la cacera, no puc resistir més.
I tant li ho demanà, que ella finalment li donà permís.
—Però —li digué— no deixis de tornar al vespre. Jo, als caçadors salvatges, els tanco la meva porteta. Perquè et conegui, truca i digues: Germaneta meva, deixa’m entrar. Si no ho dius d’aquesta manera, no obriré la porteta.
Aleshores el cabirolet sortí fora i es trobà molt bé i content a l’aire lliure.
El rei i els seus caçadors van veure l’animal gallard i el varen perseguir, però no varen pas ésser capaços d’atrapar-lo. I quan pensaren que ja el tenien, ell saltà per damunt de la bardissa i desaparegué. Quan ja fosquejava, anà corrents cap a la caseta, trucà i digué:
—Germaneta meva, deixa’m entrar.
S’obrí la porteta, i ell entrà per descansar tota la nit sobre el seu llit pla. L’endemà continuà la caça i quan el cabirol tornà a sentir les trompetes i el «ho, ho!» dels caçadors, se sentí desassossegat i pregà:
—Germaneta, obre’m, haig de marxar.
La germaneta li obrí la porta tot dient:
—Però al capvespre has de tornar i has de dir les paraules convingudes.
Quan el rei i els caçadors tornaren a veure el cabirolet amb el collaret daurat, tots l’empaitaren, però era massa ràpid i àgil. La persecució durà tot el dia i a la fi els caçadors l’encerclaren i un d’ells li ferí un xic el peu; així que anava coix i s’allunyà a poc a poc. Un dels caçadors el seguí fins arribar a la caseta i escoltà com deia:
—Germaneta meva, deixa’m entrar.
Veié com s’obria la porta i com tot seguit es tornava a tancar. El caçador es fixà en tot, anà a trobar el rei i li contà què havia vist i sentit. I el rei digué:
—Demà ha d’ésser una altre dia de caça.
La germaneta es va espantar molt quan va veure que el seu cabirolet estava ferit. Li netejà la sang, li posà herba i li va dir:
—Fica’t al teu llit, estimat cabirolet, així et posaràs bo.
Però la ferida era tan poca cosa, que l’endemà ja no notava res. I quan tornà a sentir la gresca de la caça digué:
—No puc aguantar-ho, haig de participar-hi; a mi no m’atraparan pas.
La germaneta exclamà plorant:
—Ara et mataran i jo em quedaré sola, aquí al bosc, oblidada del món. No et deixo marxar.
—Doncs em moriré de tristor —respongué el cabirolet—. Quan sento les trompes de caça, em sembla que haig de sortir de fogó.
La germaneta li obrí la porta amb el cor trist i el petit cabirol corregué content i alegre bosc endins. Quan el rei el veié, manà als seus homes:
—Perseguiu-lo durant tot el dia fins que es faci de nit, però que ningú no el toqui.
Després de la posta de sol, el rei digué al caçador:
—Vine, ensenya’m la caseta del bosc.
I quan es trobà davant la porteta, trucà i cridà:
—Germaneta estimada, deixa’m entrar.
Aleshores s’obrí la porta i el rei entrà i trobà una donzella tan bonica com mai no n’havia vist cap. La noia s’espantà quan s’adonà que no havia entrat el cabirolet, sinó un home, que portava una corona d’or al cap. Però el rei la mirà amb benvolença, li donà la mà i féu:
—Vols venir amb mi cap al meu castell, i ésser la meva estimada esposa?
—Oh sí! —va respondre la noia—, però el cabirolet m’ha d’acompanyar, no el vull pas abandonar.
I el rei digué:
—Pot quedar-se amb tu, mentre visquis; no li faltarà mai res.
En aquest moment arribà el cabirolet, la germaneta el tornà a lligar amb el cordill de joncs, l’agafà i sortí de la caseta del bosc. El rei muntà la donzella formosa damunt del seu cavall i la conduí al seu castell.
Amb gran esplendor se celebrà el casament. Ella fou la reina i visqueren feliços durant molt de temps. Tenien cura del cabirolet que saltava alegrement pels jardins del castell.
Però la madrastra dolenta, que era la culpable que els nens haguessin fugit de casa, estava ben convençuda que la germaneta havia estat destrossada per les feres del bosc i que el germanet, com a cabirolet que era, l’havien matat els caçadors. Quan es va assabentar que estaven tan benaurats i que s’ho passaven tan bé, l’enveja no la deixava en pau i només pensava com podia destruir la ventura de tots dos. La seva pròpia filla, lletja com un pecat i tan sols amb un ull, li feia retret que aquesta sort no hagués estat per a ella:
—Jo hauria hagut d’ésser una reina!
—Estigues tranquil·la —deia la vella, i la consolava—. Quan hagi arribat el moment oportú, ja tindré alguna cosa a l’abast de la mà.
Passava el temps i la reina havia portat al món un fill preciós. Com que el rei havia anat a caçar, la vella bruixa es transformà en una cambrereta, entrà a l’habitació on es trobava la reina i li digué:
—Veniu, el bany està preparat; us anirà bé i us donarà noves forces. De pressa, abans que es refredi.
També hi havia la seva filla i entre totes dues portaren la feble reina a la cambra de bany i l’estiraren dins la banyera. Aleshores tancaren la porta i s’escaparen corrents. I vet aquí que a la cambra de bany havien encès un foc infernal, així que la jove i bonica reina s’ofegà en poc temps. Portat a terme això, la vella agafà la seva filla, li col·locà una còfia i la posà al llit de la reina. També li donà el cos i l’aparença de la reina. Únicament no li fou possible de tornar-li l’ull perdut. Per tal que el rei no se n’adonés, ella s’havia de girar del costat on li faltava l’ull. Al vespre, quan el rei tornà i s’assabentà que li havia nascut un fillet, se n’alegrà molt i va voler anar a veure la seva estimada esposa. Però la vella cridà ràpidament:
—De cap manera! Deixeu tancada la cortina, no és convenient que la reina vegi la llum. Encara ha de reposar.
El rei retrocedí i no s’adonà que en el llit reposava una reina falsa.
Però quan tocaren les dotze de la nit i tothom dormia, la mainadera, que es trobava a l’habitació del nen, al costat del bressol, veié com s’obria la porta i entrava la reina vertadera, la qual agafà el nen del bressol, el tingué en braços i li donà el pit. Llavors li arreglà el coixinet, el tornà a posar al llitet i l’acotxà amb un edredó. Es recordà també del cabirolet, anà al racó on descansava i li acaronà el llom. Aleshores tornà a sortir silenciosament. L’endemà al matí la mainadera preguntà als guardians si havia entrat algú al castell durant la nit. Però ells contestaren:
—No, no hem vist pas ningú.
I d’aquesta manera la reina venia moltes nits, sense dir mai cap paraula. La mainadera la veia sempre, però no gosava dir res. Quan ja havia passat un temps, la reina començà a parlar durant la visita nocturna dient:
—Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol?
Dues vegades vindré tan sols i llavors ja mai més.
La mainadera no li va tornar contesta; però quan ja havia desaparegut, anà a trobar el rei i li ho contà tot. El rei digué:
—Déu meu, què és això? La nit que ve jo vetllaré prop del meu fill.
Al vespre anà a l’habitació del nen i a mitjanit tornà a aparèixer la reina, que digué:
—Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol?
Dues vegades vindré tan sols i llavors ja mai més.
Aleshores amoixà el nen com ho feia sempre, abans d’anar-se’n.
El rei no gosava dirigir-li la paraula, però es quedà a vigilar també durant la nit següent.
Ella tornà a dir:
—Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol?
Dues vegades vindré tan sols i llavors ja mai més.
El rei no va poder aguantar-se més. Se li acostà i digué:
—No pots ésser una altra que la meva estimada esposa.
I ella li contestà:
—Sí, sóc la teva estimada esposa —i en aquest moment recobrà la vida per la gràcia de Déu, i tornà a estar sana i eixerida.
Tot seguit contà al rei el delicte que havien comès la bruixa malvada i la seva filla, i del qual ella havia estat la víctima. El rei les féu portar totes dues al tribunal i foren sentenciades. La filla fou conduïda al bosc, on les feres la destrossaren. La bruixa la van tirar a una foguera, on es cremà deplorablement. I quan ja només hi havia una mica de cendra, el cabirolet tornà a tenir el seu cos humà. La germaneta i el germanet varen viure molt feliços, fins a la fi de llurs dies.