EPÍLEG

BRIDESHEAD REVISITED^[16]

Han passat els anys.

Tornar a visitar les cases que hem fet en un llarg temps passat és sempre un acte sa, molt sa, d’humilitat. Tots els defectes, les patologies, aquells petits detalls que vàrem deixar escapar pensant que no eren importants… i ho eren, tot, tot, se’ns apareix de nou.

SEQÜÈNCIA I

Després de superar la reixa inexpugnable del carrer i mentre travessa el jardí d’entrada, tot molt cuidat, cap a la porta de la casa, l’arquitecte se sent observat per mil ulls. No hi ha, però, ningú a les finestres. Mirant al voltant comprèn per què. Un exèrcit de nans policromats el fita des de tots els angles del jardí: uns darrera les falgueres, altres traient just el cap per sobre la filera d’evònims, un grup colgats fins a la cintura per les heures… Tots amb cara de desconfiança i un somriure postís als llavis. O almenys així li sembla a l’arquitecte. No és gens estrany. Ell ja és un intrús en aquella casa.

En arribar davant de la casa veu que han aparegut uns llums de procedència sospitosa al porxo. Pensa també que seria curiós saber si la gespa la talla el Sr. Antoni com era previst.

S’obre la porta de la casa i, abans d’aparèixer ningú, com una exhalació, surt el maleït pequinès i se li llença a les cames i li queixala els pantalons, com sempre.

Pensant que ara ja no arrisca res, l’arquitecte gosa donar-li l’última puntada de peu, discretament. El gos, però, que ja sap de què va l’arquitectura, l’esquiva tot bordant escandalosament. La Sra. Mercè apareix a la porta, cridant.

—Passa a dintre!… Ai, perdoni, eh…

L’arquitecte s’acosta i li besa la mà. Ja sap que això a ella li agrada perquè ho veu a les revistes.

Al senyor Antoni i a la senyora Mercè se’ls ha fet massa gran la casa. Els fills són casats i la filla emancipada, allunyada de la vida familiar.

—Hi estem bé. El que passa és que ara estem pràcticament tots dos sols, i ja veurà… tants dormitoris! —es llegeix un cert desencant a la mirada de la Sra. Mercè. Tant esforç, i fet a destemps…

L’arquitecte s’ha de mossegar la llengua. No és ètic dir-li que ell ja s’ho pensava, que ja els ho havia advertit, etc. En comptes d’això, amb les seves inevitables tendències persecutòries, fa immediatament cara de culpable. De sobte li agafa mal d’estómac.

—Però miri —segueix la Sra. Mercè— ara la casa és feta i… què s’hi pot fer… Els diumenges vénen els néts i ja és diferent, però… Això que vostè ja ens ho havia dit moltes vegades abans de començar…

L’arquitecte es tranquil·litza. El mal d’estómac para en sec. Remena la tassa de cafè i agafa una altra pasta de la safata que hi ha, sobre la taula, al costat de l’Hola…

SEQÜÈNCIA II

Després d’aparcar darrera un Mercedes, l’arquitecte es troba enfront del portal de ferro, de pintura impecable. «¿De parte de quién?» diu una veu estranya, que surt de l’intèrfon. Una càmera de televisió en acció. La porta s’obre.

El jardí és net com una patena. La gespa es veu turgent, brillant, i una olor de terra molla envaeix l’aire. Allà al fons un negre, en samarreta, talla l’herba amb la segadora elèctrica. Sorollet d’aigua llunyà. Això vol dir que el brollador encara funciona. Entre els arbres, uns reflexos de llum blava. La llum de la piscina és encesa i encara no és de nit.

Veu, resignat, que finalment la Vicky va plantar la palmera i just en el lloc on ell li havia dit que no ho fes…

Això sí que és una casa de senyors. I tot això ho vaig dissenyar jo?, pensa l’arquitecte. Caram, sí que en sabia. Avui potser no em veuria amb cor de fer-ho.

A la porta de la casa la Vicky li fa dos petons. Abans era rossa, ara és pèl-roja. Però continua essent guapa. Es deu cuidar molt.

—No miri amb aquesta por. Estan tancats. Els hem tancat pensant en vostè. Tenim un dòberman més maco, ara… Manel, baixa, ha arribat el nostre arquitecte. —El to de veu és afectuós. Aquest sentit de pertinença que a vegades molesta, en aquest moment afalaga l’arquitecte. M’encanta ser el vostre arquitecte —pensa.

—Bé, la casa és un èxit, eh. Tothom n’està encantat. La va ben encertar. És a la nostra mida i no hem tingut ni un problema. Si d’alguna cosa em penedeixo és d’aquells cinc metres quadrats que li vaig fer treure de la sala d’estar. Recordo que vostè ja no ho volia fer. Si fos ara… Què mira, aquell quadre? Sí, sí, és un Urgell. Miri, i aquí tenim dos Dalís petits, un Casas… el Casas és heretat del meu avi.

Per què els quadres bons sempre els hereta la gent rica? —pensa l’arquitecte.

La cuina de la Vicky sembla que encara faci olor de pintura. És possible que mai hagi estat fins ara honorada amb la confecció d’un suquet de peix? Potser ni tan sols amb un senzill sofregit de ceba i tomàquet. La filipina no deu saber què és això. Quina pena. Però, ja se sap, els yuppies conserven la línia. I quan organitzen un sopar, se’l fan portar.

A la tauleta del racó hi ha tres copes i una ampolla de cava a punt. Al costat hi ha l’Elle. Un brindis.

En sortir, a través del jardí fosc, un doll d’aigua li ruixa la cama i el deixa ben xop.

«És clar, el plànol del reg automàtic no el vaig fer jo… A qui se li acut deixar-lo que envaeixi el camí…».

SEQÜÈNCIA III

La parella de nens intel·lectuals ha deixat el jardí en estat força salvatge i més aviat fet un fàstic. El xiprer que els va regalar l’arquitecte, en acabar les obres, està moribund. No tenen temps ni de regar-lo?

Els racons són plens de joguines abandonades a mig jugar entre les mates de geranis i alegres flors silvestres. Testos i més testos. Grossos i petits. Tot en un feliç desordre. Una heura s’enfila per la xemeneia de la llar de foc. La grava cruix. El cancell necessita una mà de pintura. El timbre de campaneta és xiroi.

La parelleta ja no és tan parelleta. L’Enric i la Marta tenen tres nenes i ella acaba de saber que espera bessonada… de nenes!

Ell continua semblant que no hi és, però sí que hi és, i continua sense entendre’s què diu quan parla. Passa totes les hores lliure a l’estudi, on ja no s’hi cap de discs i partitures, tocant el piano. Possiblement baixi a la terra molt de tant en tant, el temps just per fer-li una nena a la seva dona i tornar a fugir escales amunt per no haver d’aguantar tanta pressió femenina.

La immensa prestatgeria és atapeïda de llibres i fins i tot n’hi ha alguna petita pila dissimulada en un racó.

L’Enric i la Marta, totalment absents de l’entorn en la seva introspecció, miren l’arquitecte com els fills obedients miren el pare.

—Hi estem bé. És a la nostra mida. Quin batibull que hi ha, però, oi?… Bé, realment se’ns ha fet petita; miri com hem de tenir la roba. Però hi estem molt bé. Quan arribin les bessones veurem què passa… Hi ha una humitat al garatge, però no ens preocupa.

Les tres nenes, amb els ulls molt oberts, s’han anat acostant i ja les té gairebé a sobre. Se’l miren. El toquen… No deuen haver vist mai un arquitecte.

—No ens assabentem del que passa a l’exterior. Fem la nostra vida i ens estem tant com podem a casa. Aquest any, però, tenim entrades per al Festival de Bayreuth —a l’Enric els ulls li brillen d’emoció—. Si alguna nena no agafa l’escarlatina…

Ells ja ho deien. Sempre han viscut fora d’aquest món. Per quins set sous haurien d’aterrar a aquestes altures del partit?

Es palpa que la vida els va de puja. Allà on no va arribar l’arquitecte, han arribat ells fent seva la casa. Això és important. Cada centímetre quadrat de la casa es nota viscut.

—Miri, prengui una coca-cola. Aquí hi ha galetes, però si no s’afanya les petites les hi prendran totes.

En marxar, com un fantasma, de darrera la paret de l’estenedor surt l’avi, més feixuc que mai, i li fa emportar, tant si com no, una bossa plena de carbassons i tomàquets. Ell no entén d’arquitectures, però entén del temps que s’acaba i de l’amistat.

QUAN CAU LA NIT (A l’estil de les sèries de TV americanes)

La musa parla suaument:

—Bé, has acabat tres cases més. Has passat tot un any de la teva vida. Et sents més realitzat? Et sents bé?

—Penso que m’he fet més home. Si ara em tornessin a encarregar una casa d’aquest tipus… amb l’experiència que tinc…

—N’estàs convençut?

—Dona… ja sé que mai en sabrem prou…

—Això sí que és veritat. També has d’admetre que si la Sra. Mercè, el Sr. Manel i la Marta no haguessin estat tan exigents amb tu, les cases no haurien quedat tan bé.

—…

—Però una major confiança en tu mateix t’ajudarà. Em faràs més cas a partir d’ara? Has entès per fi que l’arquitectura no és un art per a la supèrbia sinó per a la humilitat? Que la fidelitat és un preu molt alt, però que et fa més feliç?

—…

—Intentaràs ser-me fidel, doncs?

—…

—Sense mi, la teva feina pot ser tan vulgar…

—Tu sempre tens raó, oi? —l’arquitecte somriu.

—Sí.

—Ja ho veig, ja —sospira. Un silenci.

—Fas cara de cansat. Anem a dormir, demà serà un altre dia.

La imatge fon a negre.