49. EL PIANO

L’Enric toca el piano. De fet, en té dos. Un de paret i un de cua. Sense que el tema surti obertament a la conversa —sobretot quan la Marta és al davant— es veu ben clar que, per a ell, la casa ha de ser, en essència, un aixopluc per al piano.

Tot just acabats els fonaments i quan les parets surten un pam de terra, ja comença a preguntar a l’arquitecte: «Així, quan creu que podré portar els pianos?».

I durant tota l’obra, no hi ha visita que no l’agafi un moment o altre pel braç, se l’emporti a un racó i li digui: «Què, i els pianos, quan els podré portar?».

En el pis de lloguer on viuen provisionalment, l’Enric no pot tocar. La Marta, així ho creu l’arquitecte, n’està molt contenta, d’això. Però la Marta i l’Enric s’estimen molt i el que pugui pensar ella de les aptituds pianístiques del seu marit queda molt discretament sota l’estora.

—Ja hi cabrà aquí, el piano? Mira que amb la tapa oberta…

I mentrestant, l’arquitecte es desperta a les nits d’un malson en què el piano no entra per la porta de la casa i s’ha de tirar un tros de paret de càrrega a terra.