14. LES MIDES DE LA CASA

—Vostè és molt artista, però…

L’arquitecte, quan li diuen que és un artista, ha de vigilar molt, perquè generalment això vol dir que van mal dades. El difícil és saber d’on li vindran les bufetades.

—Però ens han dit que de números no hi entén gaire, oi?

—Que està acostumat a fer cases per a rics, que no els ve d’aquí. Groooooosses…! I això ens fa una mica de por.

—…

—Doncs, què li sembla? Es veu amb cor de fer-nos una caseta senzilla?

—M’encantarà fer-los una caseta senzilla. Quina idea tenen?

—Miri, volem una casa normal: cinc habitacions, tres banys, menjador, sala d’estar, un celleret, un estudi, un «quarto» per jugar els nens, un garatge per a 4 cotxes…

En aquest moment, es posen a prova les dots persuasives de l’arquitecte. Si la família, posem per cas, ha viscut en un pis petit, pot cometre autèntics disbarats, si l’arquitecte no els dissuadeix. Començaran a demanar espais i més espais, uns espais que després no tindran temps de fruir ni d’omplir.

La primera cosa que haurà de fer l’arquitecte serà, doncs, ajudar el client a compaginar somnis i economia. I això costa. És dolorós. Perquè la gent, quan visita l’arquitecte igual que quan va al metge, no té idea del que pot passar.

Costa també de fer-los veure que una família està sotmesa a unes corbes de creixement i decreixement inevitables i que si la casa se’ls fa gran, encara que econòmicament s’ho puguin permetre, no la podran encongir. I els resultarà incòmoda.

I tampoc no la voldran vendre, perquè li hauran agafat «carinyo». L’instint llatí de la propietat és fort, i ens fa difícil desprendre’ns lliurement de les pertinences, entre elles els habitatges personalitzats.

La Sra. Mercè és ràpida i ho ha copsat primer que el seu marit. S’ha de posar el programa en crisi, oi? Doncs som-hi:

—I per què vols un despatx per tu sol si no el faràs servir?

L’arquitecte veu que ara les coses comencen a anar bé. D’això en podríem dir teràpia de grup, o millor dir, de parella.

Però el senyor Antoni també la sap llarga. De moment es fa el sord. I amb cara compungida i de renuncia, deixa anar un sospir, i tot abaixant els ulls, insinua:

—De fet, la iaia… —es refereix a la mare de la Mercè—. Déu vulgui que visqui molts anys, però no pot pas durar gaire…

Això és un autèntic escac-mat. Es produeix un silenci.

—Bé, sembla que anem posant les coses a lloc… i tocant de peus a terra —l’arquitecte se sent embarassat, perquè no sap què dir i entén que algú ha de dir alguna cosa.

Una vegada al llit, l’arquitecte somiarà en l’àvia, pobra dona, tan dolça, que ha hagut de servir de pedra de toc per començar a delimitar les proporcions de la casa.