44. LA CUINA

L’arquitecte creu que el menjar i tot el ritual que l’acompanya és una cosa quotidiana i inevitable, que a la vegada pot ser divertida. Ell voldria treure-li solemnitat. Però té mandra d’encetar el tema de la cuina, per por a la controvèrsia i a les decepcions.

Encara que una hora o altra calia arribar-hi. Així que, respira fondo i, després de sis segons de silenci, es llença al tema:

—I la cuina, com se la imagina, Sra. Mercè? Crec que a vostè li agrada cuinar. S’hi passarà moltes hores?

Pregunta gairebé innecessària, perquè a la Sra. Mercè se li veu de seguida que es passa mitja vida de cara als fogons.

—Ai sí, jo ja pensava: a veure si l’arquitecte no ens parlarà mai de la cuina! Doncs miri —tanca els ulls un instant com agafant un somni per la cua—, jo vull la cuina al mig, per poder donar-li la volta mentre cuino. I molts taulells, molts taulells.

—La meva senyora guisa com els àngels, sap…? —pica l’ullet el Sr. Antoni amb la clara estratègia de guanyar punts per quan es parli dels temes que per a ell són més importants, com ara el celler. Es veu també que això es l’única cosa que el compensa de la creu d’aguantar la seva dona.

—Els fills vénen sovint a dinar amb qualsevol pretext —continua ella—. Les seves dones, sap?, no en saben, de cuinar…

Vaja, que, a més, subtilment, fomenta un complex d’Èdip en els seus fills. Tan bona dona que semblava…

I segueix agafant el somni per la cua.

—Menjar-hi? Sí. Hi menjarem. Hi menjarem sempre. Estem sols…

—A mi no m’ha agradat mai menjar a la cuina —remuga el Sr. Antoni sense atrevir-se a alçar gaire la veu. Sembla que vol que el senti l’arquitecte, però no la seva dona. Però ella prou que el sent.

—No, no… Deixi’l estar. A la cuina, a la cuina menjarem… A veure si hem d’embrutar el menjador cada dia…

—Però…, que ens hi cabrà una tele petita, en un racó?

Queda claríssim que el Sr. Antoni persisteix en el seu intent d’escapolir-se com sigui d’haver de contemplar la seva dona.

A cal Manel, en canvi, cuina la minyona. De manera que el tema cuina no té la mateixa transcendència ni la mateixa gràcia. És un simple aparell de dues peces: la filipina i els fogons. L’únic que interessa és el producte final.

—Vostè mateix. Que sigui tot de marca bona, tot estranger, tot electrificat. Jo no hi entro mai, a la cuina.

—…

—No sé fer ni un ou ferrat —somriu.

Oh, i ho diu com si n’estigués orgullós —pensa l’arquitecte, que està convençut que un home que no sap cuinar no és un home complet.

—A l’hora de dinar no hi som mai i als vespres sortim gairebé cada dia a sopar amb algú.

La Vicky, muda i silenciosa… No fos cas que, obrint la boca, perdés algun dels seus drets adquirits, com ara el de no cuinar.

La Marta diu tímidament:

—L’Enric, el diumenge, es tanca a la cuina, i allà fa les seves coses…

Què deu voler dir això de «fa les seves coses»? —pensa l’arquitecte.

—I tu no t’hi fiques?

—Ai no, no m’atabali, a mi. Només quan no hi ha més remei. Jo seria feliç no havent de menjar mai.

Per això està prima i esllanguida. A veure si quan es farà gran tindrà mal caràcter —l’arquitecte té les seves teories sobre les relacions directes entre caràcter i afecció al menjar.

—Però bé, que sigui assolellada, amb una tauleta per esmorzar els nens; que puguem tenir un test amb plantetes vora la finestra.

—Vaja, que sembli el menys cuina possible, vols dir, oi?

Ella, una mica tímida, amb ulls de gateta maula, somriu a l’arquitecte. Ell ja l’ha entesa, ja.

—Mira, Enric, digues-li tu com ha de ser la cuina.

L’Enric, amb aquells ulls somiadors, no se sap mai si hi és o no hi és.

—No, res de l’altre món. Vostè mateix. Que ens hi puguem bellugar bé. Per cuinar, no fa falta gaire espai, quan se’n sap.

La Marta, que se’l mira enamorada, li agafa la mà. Tot de novel·la romàntica. I que duri.