57. EL CELLER I EL REBOST

—Ah… i també volem un celler. En Manel fa col·lecció de vins. Li agrada. No, no és que begui gaire, però fa la col·lecció.

—… sí, ja m’ho va explicar això de les ampolles buides i els moments càlids… amb amics entranyables.

—Que estigui ambientat: uns tamborets de fusta, una taula rústica…, unes botetes de vi ranci al fons… un pernil penjat en un racó…

—Bé, això del pernil ja depèn de vostè…

L’arquitecte, enganxat a col·laborar amb aquesta cultura inevitable de «la bota del racó», s’estova una mica.

—No voldrà pas que ho cobreixi amb una volta de totxana?

—Oh, sí, que maco, oi Manel? —la qüestió és complicar les coses.

L’arquitecte, penedit, es mossega la llengua. Massa tard.

—I per què no m’hi posa també uns llums indirectes que hi donin un cert misteri?

Aquesta dona no hi ha qui la pari. Li dónes el dit i se’t cruspeix el braç sencer…

—Oh…, ja m’ho veig fet! —la Vicky tanca els ulls.

Ai, ai, Déu meu, sí que s’ho veu fet, sí!

Després, cara a cara amb la musa, a l’arquitecte li vénen les llàgrimes de cocodril.

—Per què m’he venut tan barat?…