34. ELS FONAMENTS

La primera palada de terra.

És curiós que l’arquitecte, malgrat els anys i l’experiència, no s’ha pogut sostreure encara a l’emoció de la primera palada. La palada del «ja està fet» i de l’«espero no haver-me equivocat amb el projecte».

Comença la realitat física inamovible. Totes les alternatives menys una queden descartades amb un senzill cop de pala.

Moment per a la humilitat i la reflexió.

—D’altra banda —comenta l’arquitecte— em dóna una certa tranquil·litat el fet que, a partir d’ara, la Sra. Mercè s’hi haurà de mirar una mica més abans d’aportar noves idees, nous desitjos i nous canvis en el projecte.

—No et facis il·lusions —salta la musa.

—Però hi ha uns plànols, i ara només es tracta de traslladar-los a l’obra.

—Sí, però…, oi que la Sra. Mercè els plànols no els ha entès mai?

—No, és veritat.

—I la realitat sí que l’entendrà, oi?

—Espero que sí.

—Doncs prepara’t, que ara se li començarà a desvetllar la inventiva, a mesura que vagi veient les coses fetes.

—Oh, però els canvis li costaran diners…

—No. A qui li costaran diners és al seu marit.