2. L’ARQUITECTE COM A APÒSTOL

Il·lusionat per la professió, l’arquitecte s’embranca a cada projecte en una aventura amb la qual voldria aconseguir moltes coses. Massa coses. Voldria fer Cultura, fer Arts, voldria crear, a partir d’un estudi profund dels comportaments humans, un nou art de viure, voldria…

Aquestes coses, no les aconseguirà pas totes… Potser no n’aconseguirà cap. Però l’actitud que adopti és la que valdrà. En qualsevol cas, allò que n’espera la societat és, sens dubte, una actitud de servei. També d’apostolat? No se sap mai.

L’arquitecte no sap mai quan i fins a quin punt li tocarà fer d’apòstol. No sap si haurà de ser un simple intèrpret, o transcriptor de les necessitats de la persona que el contracta, o bé si haurà d’exercir el deure i el dret d’extrapolar, de llegir allò que és il·legible. Ja deia Viollet-le-Duc que «l’arquitecte ha de satisfer les necessitats imprevisibles».

Dins aquest dilema insoluble de ser un transcriptor o un visionari, tot provant d’endevinar quin paper li toca representar a cada moment, es mou la labor de cada dia de l’arquitecte… I potser s’equivocarà sempre. Però, això sí, en el moment més imprevist es trobarà fent de director espiritual del client, d’aquest home o dona que li confia els diners per fer-se una casa.

Per això l’arquitecte, per rebre el client, s’hauria de posar sotana, o túnica, o una corona i unes aletes postisses…