72. EL DIA QUE VAN DESAPARÈIXER ELS ENCARREGATS

L’arquitecte s’adona, des de fa temps, que, a l’obra del Sr. Antoni, entre ell i els paletes hi ha un buit. Les seves ordres, les seves observacions al constructor, no arriben amb claredat als homes que realment han d’executar-les. Què deu passar?

—És que em sembla que fa massa plànols, vostè —deixa anar el constructor. Més ben dit, el contractista, perquè ell contracta, i de constructor no en té res. Aquest és el mal.

Aquest home fa quatre dies que s’ha plantat pel seu compte i no ha digerit res del poc que havia mig après al llarg de tota la vida de paleta. I naturalment no ho vol reconèixer. La «colla» que li treballa (ara la petita construcció, sovint, més que per empreses, va per colles de destralers que pugen cases amunt com podrien recollir olives o apilar fusta al moll) l’està punxant perquè els té molt «collats» amb el preu de subcontracte. I aquesta és tota la seva preocupació. No hi ha encarregat d’obra.

El contractista prou treu el cap per l’obra dues vegades al dia. Però això encara els deixa, als paletes, sis hores diàries per fer disbarats. Es poden fer molts disbarats en sis hores.

Després, quan s’ha de desfer un tros de paret que és fora de lloc, cosa inevitable de tant en tant, la mirada del paleta despulla l’arquitecte, mentre xiula entre dents.

—No, si esto está claro. Aquí estamos para satisfacer los caprichos del arquitecto…

—…

—Qué me va a contar ahora como se hace una escalera. Llevo años haciendo escaleras. Que se deje de tanto plano que yo siempre las he hecho igual… La que hice para mi hermano…

Així que, a vegades, perquè l’obra s’assembli tant com es pugui al projecte, caldrà lluitar a mort tot el camí. Plànols contra rutina, il·lusió contra desgana, teories arquitectòniques contra un programa fluctuant del client i teories constructives contra vicis adquirits i consolidats del constructor. Com ens podem entendre?

I el camí s’omple, una vegada més, de lliçons d’humilitat. Que s’han d’aprofitar i no val a ser-hi insensible. Perquè el camí de l’arquitecte, com tots els altres camins de la vida, és camí de perfecció.

El Sr. Antoni i la Sra. Mercè, veient la quantitat de coses que cal fer dues vegades, es pregunten si els diners de sota la rajola arribaran.

L’arquitecte es pregunta fins on hauran d’arribar les seves renúncies sense afectar seriosament l’obra que amb tanta il·lusió ha projectat.

—Però és que també tinc mala sort. Precisament amb un client difícil m’ha anat a tocar un constructor difícil…

—No ets el director de l’orquestra? —fa la musa—. Doncs dirigeix!

—Sí, ja, ja… Com soni l’orquestra depèn del director, però, escolta, també depèn dels músics!