9. ABANS DE MESURAR FORCES

Oh, el teixit de la vida. Ple de racons, solcs, pujades i baixades… emocionant, divertit!

I el que no ho experimenti així, té infinitament menys possibilitats de ser feliç.

Ara mateix, la casa a mida. Un petit granet de sorra en la història de l’arquitectura, que igual pot resultar un drama com una diversió.

Per això l’arquitecte, abans de començar, té por del client. Veuran tots dos la vida des del mateix costat?

El seu avantatge —i això només ho descobreix amb els anys— és que el client també té molta por de l’arquitecte.

Especialment perquè aquesta diversió pot ser qüestió de vida o mort per a ell, que després hi haurà de viure.

Al client, el mou un afany d’individualitzar-se. I, abans de començar, espera que li proposin un món propi i singular. Ell hi posarà els mitjans econòmics, i tota la resta l’espera de l’arquitecte.

—A veure si ho entenc. O sigui que l’arquitecte ha de tenir humor perquè sigui divertit. Tendresa perquè ningú pateixi.

—Molt bé. Veig que ho vas entenent —diu la musa.

—… i ha de saber inspirar confiança, saber-se posar dins la pell del client, ha de despertar-li també la visió poètica…, vaja, ha de fer tot el camí.

—Exacte —respon la musa.

—I el propietari, què? —segueix l’arquitecte.

—El propietari, pagar tota la festa. Et sembla poc?

—Però… pagar i…?

—Això és el que voldries tu. De callar res. Ni t’ho pensis.