84. ELS MOBLES

Els qui els agrada la cuina saben prou que l’all és un element rotund. Si n’hi poses mana, i si no vols que mani, no n’hi posis.

També un moble, si és important, manarà allà on es col·loqui. Per això l’arquitecte pressiona per intervenir en el moblament de la casa.

Però, que n’és de difícil…

La Sra. Mercè, quines trifulques! No es vol desprendre de cap moble de quan es van casar. Allò sembla la pila del greix. I ara tot s’ha d’entaforar dins la nova casa.

—Si no li agraden —la Sra. Mercè contempla com la cara de l’arquitecte es torna groga i després morada— ja els canviarem més endavant, quan ens refem de pagar la casa. I vostè, ja el deixarem que ens ajudi. Però… de moment els hem d’aprofitar.

—…

—I no sé si els podré llençar mai. Massa records…

—Però, Sra. Mercè, aquest armari fa 3,50 metres d’alt. Com vol col·locar-lo si és més alt que el sostre! Si m’ho hagués dit quan vam fer el projecte…

—Veu, jo ja li deia que no em fes els sostres tan baixos. I vostè amb la seva dèria…

En Manel, molt expeditiu com sempre. L’estona que hauria destinat a escollir els mobles hauria hagut d’escatimar-la del goig de jugar una partida de golf. Ell havia nascut per manar. Que bé, oi?

—Vostè mateix, ja ens ha anat coneixent, i sap com som. Els tria, els dibuixa si cal, després ens ho mirem i ja està.

L’arquitecte veu massa facilitats i té por. O hauria de sentir-se afalagat?

—Com s’ho imaginen? Jo ho faria tot de línies molt senzilles, com la casa…

—Bé, però també m’hauria de buscar algun moble antic… alguna calaixera… —entra la Vicky.

—Això vol dir que no li agrada la casa tal com la deixo.

—Però escolta —sospira la musa— si a la paret del fons del hall encara t’hi farà bonic una calaixera!

—No, no. Jo sempre he cregut que, quan marxa el guixaire, la casa ja ha de fer bonic. L’atmosfera ja ha de ser màgica.

—I ara et vindrà d’una calaixera? Senyor, quina creu…!

Quan ja és a la porta, en Manel fa una confessió. Amb la porta de l’ascensor oberta, a punt de fugir, es diuen a vegades veritats fortes.

—Miri, jo perquè no m’atreveixo, però sempre he somiat tenir un llit amb baldaquí…

—Què et passa ara… —diu la musa— què és això, què fa aquí aquest monstre?

—Que no sé on posar aquest llit. El client l’ha comprat i al dormitori no hi cap.

—Bé, doncs, no hi cap, i ja està.

—Sí, però és que diu que l’he fet petit. Que ell ho va dir des del principi.

—I és veritat?