67. EL SOPAR DE COBERTA

No sé per què la construcció d’una casa va acompanyada d’una sèrie d’àpats ineludibles, gairebé sempre sopars. Bé, de fet avui dia tota mena de relacions i afers sembla anar acompanyada d’àpats ineludibles…

Tan bé que s’està a casa al vespre, amb sabatilles i un bon llibre, o revisant per televisió un vell film de Huston. Però no, s’ha d’anar a sopar: sopars de treball, d’estratègia d’obra, de confraternització, de jo què sé…

En primer lloc, el sopar de coberta.

Arribes un dia a l’obra i veus que ha aparegut una flamejant bandera catalana al capdamunt de la teulada. És l’equivalent a allò que, en termes excursionistes, seria «hem fet el cim». Vol dir que la casa ha estat coberta d’aigües i ja no hi plou a dins (això no sempre és cert).

Per si el propietari no se n’hagués adonat, el constructor, en un moment de pausa de la visita deixa anar:

—Hauran vist que ja hem posat bandera, eh?

—Ah, està bé… —el propietari està una mica embarassat—. I què es fa en aquests casos?

—Doncs miri, un sopar. Pagar un sopar al personal.

Avui dia el costum es va perdent, perquè el que volen els paletes és que els donin una propina quan han cobert la casa. Però algun constructor de la vella escola encara ho propicia per allò del paternalisme i la bona harmonia, paraules que no figuren en el vocabulari dels sindicats actuals.

—El personal ja ho espera, i a més, és la tradició.

No és que sigui una mala idea, quan portes un temps treballant amb unes persones, el tracte amb les quals té la seva cara i la seva creu, asseure’s tots al voltant d’una taula i que durant una hora i mitja tothom pugui dir, tot rient, el que pensa dels altres.

—Són bones aquestes mongetes —fa l’encarregat, tot donant un cop de colze a l’arquitecte que seu al seu costat.

Li encanta poder donar-li un cop de colze bastant més fort del que seria normal entre amics. L’arquitecte, que s’ha enfadat tantes vegades amb ell perquè no es mirava els plànols, no s’atreveix a contradir-lo.

—Sí, noi, són boníssimes!

Mentrestant engoleix les mongetes tot provant de dissimular que tenen un gust de llauna que no es poden menjar.

Al voltant de la taula allargada tot són rialles. La gent mudada i clenxinada semblen uns altres. Mentre d’un cap de taula arriben frases inconnexes del manobre, que a grans crits explica la seva vida amorosa, a l’altre cap l’encarregat intenta donar conversa intel·ligent als tècnics perquè vegin que ell no es mama el dit i que encara que no té estudis, si els hagués tingut hauria pogut arribar força lluny. Al mig de la taula llarga, com emparedat perquè no s’escapi, el propietari, silenciós, ha de pagar i callar. Somriu a un costat i a l’altre.

«Tanmateix —pensa veient tota aquella patuleia— estic a les seves mans…».

Cap al final del sopar, mentre el manobre, des de l’altra punta, ja completament begut, segueix explicant molt excitat, ara ja amb pèls i senyals, les seves relacions amoroses, la conversa general ha mort, de mort natural, fa estona.

És trist constatar que una relació laboral complexa, sovint molt intensa, no doni ni per a un parell d’hores de conversa amistosa.

—Algú vol alguna cosa més, un altre cafè… un altre whisky?

El propietari, pagar per pagar, vol deixar, sobre la taula, una imatge de generositat. El manobre, no cal dir-ho, s’hi apunta de seguida. I el paleta. I tothom. Al cafè, al whisky, i al que sigui…