73. L’HORT DE L’AVI
Passa el temps i la Sra. Mercè té altres preocupacions. Ja no parla de la rajola de la piscina ni de les plantes tropicals. El seu pare, jubilat i vital, li ha anunciat que pensa fer un hort en un racó de la parcel·la.
—Ai Déu meu, i com ens ho farem perquè des de l’entrada la gent no vegi les cebes i els tomàquets? —Està preocupadíssima.
—A la nostra terra, l’hortet és una tradició molt arrelada —diu l’arquitecte—. Té el seu romanticisme. Recordi l’ideal català: «La caseta i l’hortet». No se n’ha d’avergonyir, d’això.
—Però, vol dir que no és molt vulgar?… I pobre home, tampoc no m’atreveixo a dir-li que no… I no lligarà amb la gespa i amb les plantes tropicals.
Vaja, veig que les plantes tropicals no estan oblidades.
També el Sr. Manel hauria volgut un hort. Primer, perquè s’apunta a tot, i després perquè fa ecològic i progre. Però entre la gespa, la piscina, el camp de tennis i la zona de bosc artificial, no li queda cap racó buit on entaforar-lo. I tampoc té temps de dedicar-s’hi. Quina llàstima!
Però la Marta, sí. La Marta té un avi de cabells blancs i mirada penetrant. I l’avi li havia dit que l’ajudaria a pagar la casa, si li deixava un trosset de jardí per plantar-hi un hortet. La Marta s’ho pren pel cantó divertit i li encanta poder dir als seus amics que té un hort a casa. Fa post-modern i dóna un cert aire d’autosuficiència vital, encara que no sigui veritat.
La casa encara no és acabada, que ja l’avi s’hi passa tots els matins. Al costat de llevant, entre la cuina i el veí, ha plantat quatre regues i ja comença a recollir tomàquets.
—De passada et vigilo els paletes, que treballin…
Com que l’únic que sembla que li fa cas és l’arquitecte, s’han fet amics de seguida. Ja l’espera el dia que sap que hi ha visita d’obres.
—Veu, no digui que jo li he dit, però ahir van col·locar aquell bastiment d’allà i els va quedar tort. Miri-se’l, ja veurà…
—…
—I després, abans de marxar, vingui que li donaré uns carbassons. La néta no els vol. Ells mengen altres coses, coses sintètiques, sap…!