10. UNA VEGADA HI HAVIA…

Fa 3.000 anys, el vell llibre xinès del «I TXING», Llibre de les Mutacions, deia que «una part dels homes vivia en cavernes i una altra part sobre les branques dels arbres. Els homes de les cavernes s’anomenaven SUI-SEN, o sigui “preservadors del foc”; els que vivien en nius s’anomenaven IU-TXAO…».

Així que, en un principi, hi havia els cavernícoles i els homes-ocell.

Els uns fugien de la llum, dels espais oberts, per protegir-se del fred i de les agressions de l’exterior. Els agradava la penombra, els colors foscos, les parets gruixudes. Feien projectes per al futur i guardaven el foc. També es comunicaven amb el món dels esperits.

Els altres, en zones climàticament més agraïdes, es protegien fent els seus nius en llocs elevats, posant distància entre ells i els seus enemics. Mimaven el passat, s’alimentaven de l’aire i la llum, i saltaven de branca en branca, penjats de lianes.

Els uns vivien més en la introspecció i el silenci, i trobaven la intimitat només donant l’esquena a la naturalesa oberta i grandiloqüent, on l’esperit es perdia.

Per als altres, el vent, la pluja, l’aire lliure i les distàncies obertes tenien un valor positiu i elevador, que els posava en contacte amb l’univers.

Aquests dos temperaments tan oposats han arribat als nostres dies i els solem detectar —de vegades amb una gran nitidesa— quan un home es vol fer una casa a la mesura de les seves necessitats físiques i de les seves inquietuds espirituals.

Encara que la cosa no sempre és prou clara, perquè resulta que els cavernícoles s’acostumen a enamorar de dones ocell, i a la inversa.

Per això, quan és una parella qui es vol fer la casa (el cas més freqüent), pot ser bastant difícil posar-los d’acord.

I el fracàs o l’èxit de l’arquitecte dependrà de la seva capacitat per endevinar en quin punt d’aquest trajecte entre els dos extrems es troben els seus clients.

Aquesta és, doncs, la primera classificació que caldria fer d’un habitatge en funció de la psicologia dels seus futurs usuaris.

Però tot això dels ocells i les cavernes no ho veu gaire clar la senyora Mercè, i encara menys el seu marit, que es pensava que encarregar una casa era més senzill que escollir el menú del restaurant on va cada diumenge… només que una mica més car.

Al vespre, quan es fiquen al llit, el Sr. Antoni es mira la seva dona fixament:

—Ben mirat, tu sempre has tingut una mica la cara d’ocell.

—Doncs tu, Déu n’hi do quin home de les cavernes estàs fet…!

Ella, evidentment, ho diu en un altre sentit.