17. INTIMITAT DOMÈSTICA I DISTRIBUCIÓ

O dit d’una altra manera, com aconseguir la incomunicació dins la intimitat.

Possiblement, la intimitat domèstica es va inventar el dia que l’home, havent-se fet sedentari, va voler compartir un sostre amb una dona. Ara l’únic que ens cal és trobar la manera de mesurar-la.

El grau d’intimitat domèstica òptim per a cada persona és més que res el resultat d’unes actituds de la gent davant la vida. Hi ha qui necessita intimitat gairebé com una qüestió de supervivència. Altra gent en té prou amb un mínim per desenrotllar les seves funcions més íntimes. Mesurar la intensitat d’aquestes actituds instintives, que potser el client mai no s’ha arribat a plantejar en el conscient, és feina de l’arquitecte i una de les més delicades com a punt de partida d’un projecte.

—Pensi, senyora Mercè, que en l’habitatge a mida el grau de convivència desitjat, de promiscuïtat podríem dir, entre els membres de la família, és controlable…

—…

—… i que és allò que ens portarà a determinar el pes específic, la interrelació, entre els diferents ambients interiors i el predomini d’uns espais sobre uns altres…

—Ai, sí que m’ho posa complicat, vostè, ara això…

—Per exemple, al llarg del dia, de la setmana, quants actes junts faran, quantes converses es provocaran o s’evitaran entre home i dona, entre pare i fills? Fins on seran capaços de confessar-se els uns als altres, o cadascú a si mateix, quan estan bé junts o millor separats?

—I quines preguntes que em fa ara, em farà tornar vermella…

—Què li fa més il·lusió de la nova casa, que reforci la consciència individual o la consciència de grup?

—Sap què?, demà tornaré amb el meu marit i en continuarem parlant…

La Marta ha vingut sola al despatx de l’arquitecte. Fa cara d’haver reflexionat molt.

—Miri, ja li explicaré jo el que passa…

L’arquitecte prou que ho sap, el que passa, el que li passa a la Marta. Té el cor dividit.

—Miri, els fills voldran mirar la tele i l’Enric ja sap vostè que toca el piano.

—I vostè, què creu que és més perillós a nivell d’equilibri familiar, la tele o el piano?

—Els nois, avui dia, tenen poca paciència, i si no vols que se’n vagin de casa…

—Així, el que hem d’enclaustrar a partir del projecte és el piano, oi? Millor dit, el piano i l’Enric.

—Home…

Aleshores, acaba d’entendre l’arquitecte per què la Marta ha comparegut sola a la visita. I s’atreveix a dir:

—La casa ha de ser, potser, doncs, el palau de la incomunicació?

—Vostè és un exagerat. Però ha tingut mai un piano a casa?