12. QUÈ HI POSAREM?
Així que, amb totes aquestes, el Sr. Antoni i la Sra. Mercè, seriosos, hieràtics, seuen al seu davant. Mirades a tres bandes. I es parla una bona estona del sol i de la lluna.
Però, una hora o altra, l’arquitecte ha d’atacar, perquè amb el sol i la lluna s’hi podrien passar dos dies.
—Han intentat asseure’s i escriure en un paper un programa de necessitats per a la nova casa, tal com els vaig aconsellar? —tot ben suaument, no fos cas que s’espantessin.
El Sr. Antoni no ha fet els deures. No sap com escriure el programa. Ni sap per on començar a explicar el que vol… Si és que realment ho sap, el que vol. Perquè molt possiblement, ple d’anhels inconcrets, no ho sap. I porta un garbuix…
—El programa és necessari per definir quin ha de ser el meu treball. I alhora que l’escriuen, farien examen de consciència —l’arquitecte posa veu impostada de director espiritual.
—Bé, però, si no volem res de l’altre món. No sé… —el Sr. Antoni parla insegur—. Sí, volem una llar de foc gran…
—No tan gran. No tan gran… —la Sra. Mercè el marca de prop— que fan brutícia… i a més no l’encendràs.
És possible que comenci d’aquesta manera l’encàrrec d’una casa a mida? Doncs sí, així comença molt sovint. I comença l’aventura. I comencen també tots els mals.
Però ara ja s’ha trencat el gel. D’inseguretat en inseguretat, vinga a barrejar el gra i la palla, les necessitats i les il·lusions, el Sr. Antoni i la Sra. Mercè seguiran parlant, sincopadament, estona i estona.
Finalment, no se sap si el programa de la nova cosa l’ha fet el Sr. Antoni, ajudat per l’arquitecte, o l’arquitecte ajudat pel Sr. Antoni. O bé la Sra. Mercè passant per sobre del Sr. Antoni i l’arquitecte, però al cap de dues hores intenses, el programa queda fet. Uffff…
Tampoc se sabrà mai de qui ha estat la idea d’afegir-hi un dormitori a l’últim moment.
I en marxar, des de la porta de l’ascensor, la Sra. Mercè encara cridarà:
—Escolti, i dos lavabos al bany de dalt…
Tot i així, i per molt que es concreti el programa, si l’arquitecte no hi posa molta cura, encara hi haurà equívocs en l’encàrrec.
El mal és que aquestes ambigüitats, al client, subconscientment, ja li van bé. L’arquitecte, vinga intentar d’implicar-lo en les decisions, vinga voler compartir les equivocacions, i el client, vinga procurar que l’arquitecte s’equivoqui sol.
I al final, sovint, l’arquitecte, amb temeritat, acabarà fent el que li sembla. Millor dit, el que li sembla que aquell senyor, que fa tant sols uns dies que coneix, necessita. Que és més o menys el mateix.
I d’això se’n diu suplantació.
Després, amb la casa a mig construir, vindrà allò de «jo m’imaginava, jo creia, jo havia entès, jo hauria volgut…». I els totxos collats a terra amb morter, ja no hi ha qui els mogui.
