15. LLEGINT EL FUTUR

—Pensem tenir molts fills —diu a dues veus la parelleta de joves enamorats.

L’Enric i la Marta seuen davant l’arquitecte. El pare d’ella, que és el dels diners, assegut al costat de la filla, projecta la seva ombra protectora sobre els nens.

—Bé, doncs, i quin programa heu imaginat per a la nova casa? —fa l’arquitecte, a qui aquestes afirmacions de confessionari posen la pell de gallina.

En un esforç ple de sinceritat, els nens intenten en va llegir el propi futur i establir un programa sobre la base d’una vida familiar gairebé no iniciada, gairebé inexistent. Perquè una casa a mida projectada abans del 35 anys serà, en la majoria dels casos, un disbarat. No hi haurà un estil de vida que generarà un programa, sinó, que, per sort o més aviat per casualitat, serà el programa que ara s’inventin el que generarà un estil de vida.

Així i tot, la història de la parella jove es repeteix sovint, amb el suport d’uns pares que sembla que juguin a nines amb els fills. Tan bufons…

D’altra banda, el destí de la casa, ben o mal dissenyada, ben o mal construïda, serà sempre incert. Com les persones que l’habiten, una casa està exposada als anants i vinents de la vida i de la mort.

Però la gent, quan encarrega una casa, pensa que no s’ha de morir mai. I els seus somnis, els converteix automàticament en exigències al propi destí.

Sotmès a un interrogatori, el client es veu obligat a fer una impossible interpretació del seu futur. I pateix.

I és dur recordar a un home que seu al teu davant, ple de plans, que aquest futur és limitat.

—Pensi, Sr. Antoni, que l’amortització sentimental d’una casa s’ha de produir a curt termini.

—Jo compto viure molts anys —somriu— perquè… que em veu malament?

—No és això, no s’espanti. Si creu que li pot valdre la pena disfrutar-la amb la família, amb els fills, amb una dona que estima, durant uns quants anys de vida càlida i plena de profunds lligams del cor i de rica intimitat, faci’s la casa. Però no hi vulgui buscar res més.

—…

—Què més en vol treure? No compti amb eternitzar situacions que no són a les seves mans. Si un dia l’ha de vendre i pot fer-ho, doncs molt bé! Si un dia un fill l’hereta i la vol reciclar per a una generació més, encara millor! Però tot això és un valor afegit imprevisible i que no ha d’entrar en els plantejaments de sortida.

—Caram, sí que és pessimista, vostè…

—Ai, Antoni… —diu la Sra. Mercè camí de casa— em sembla que ens hem equivocat d’arquitecte.

Cada dia hi ha més fragilitat en els lligams familiars i socials. En canvi, una pedra posada damunt d’una altra tenen voluntat de desafiar el temps…

—Tu creus que tal com es construeix avui, les cases estan gaire en situació de desafiar res? —diu la musa.

En conseqüència, també hi ha un moment, dins la vida de cada persona, en el qual ja és massa tard per pensar a «fer-se una casa».

I precisament aquest moment crucial de la vida coincideix sovint amb l’edat en què aquesta persona ha guanyat prou diners per permetre’s aquest luxe… i també amb l’edat de les il·lusions frustrades, amb aquella edat en què un voldria recuperar allò que és ja irrecuperable. Quina llàstima!