45. LA SALA D’ESTAR

La vida de la comunitat que s’allotja en una casa gira al voltant d’un nucli, la zona d’estar.

El «living» que en diuen els anglesos. Els anglesos van batejar de manera molt gràfica tots els racons de la casa. A nosaltres ens han quedat ara tots els anglicismes que en realitat suggereixen bastant més del que hi ha al darrera.

En una casa a mida, se suposa que tots els espais es creen amb molta intenció per a cada un dels usos específics previstos. No hi ha excusa perquè no sigui així. Especialment la sala d’estar, que és el pinyol de la família, ha de ser pensada perquè hi funcionin bé totes les activitats imaginades pel Sr. Antoni i la Sra. Mercè.

Però resulta que la Sra. Mercè no ha imaginat gaires coses, perquè a casa seva funciona tot menys la convivència.

—Miri, no sé, que sigui bonica… amb grans finestrals…

—Amb una llar de foc… —afegeix de pressa el Sr. Antoni.

—Que es vegi bé tot el jardí…

—I amb una llar de foc gran… —al Sr. Antoni ningú li fa cas.

—Quantes hores pensen que s’hi passaran a la sala d’estar al cap de la setmana? —pregunta l’arquitecte.

—Ah, jo cap, jo sempre trafico… els homes de la casa, si de cas —la Sra. Mercè està orgullosa de tenir homes a casa—. Jo només el diumenge una estoneta.

—Així, per vostè, no caldria que fos un espai massa gran…

—Sí, bé, però hi hem de posar tantes coses!… La tele, per exemple, ja ocupa… I segur que el model de l’any vinent encara serà més gros. I després, quan vingui gent a dinar o a sopar…

—Vindrà sovint gent a sopar? I, molta gent a la vegada?

—Sovint no, però…

—Veig que vostè està molt pendent d’ensenyar la casa…

—Home, miri, ja que fas l’esforç… —sembla que s’ha tornat una mica vermella.

—Jo, el que vull, és fer la migdiada els diumenges en una butaca ben gran i còmoda… —la veu del Sr. Antoni, ara ja cridant, desvetlla l’arquitecte dels seus pensaments— i una llar de foc!

La sala d’estar és l’arma de dos talls de la vida familiar. La sala d’estar permet una convivència intensa, però també hi obliga. Durant les estones que la gent de la família volen fugir els uns dels altres, la sala d’estar, encara que sigui grandiosa, es fa petita, gairebé com una presó, per acollir tantes divergències.

I en canvi, quan la dona se’n va a dormir foragitada pel soroll del televisor i els fills es tanquen a les habitacions per fugir del pare que és «un rotllo», resulta que travessar la sala d’estar, per al Sr. Antoni, pot ser pitjor que travessar el desert del Sàhara amb la cantimplora buida.

El Sr. Manel, que és molt viatjat, sí que sap el que vol.

—Vull una sala d’estar amb diversos ambients. I moltes parets per penjar-hi els meus trofeus. També tinc bastants quadres de mida considerable… I vull sofàs còmodes, d’aquells que s’hi pugui dormir. I vista sobre la gespa del jardí. I… Però sobretot diversos ambients.

L’arquitecte ja se’l veu deambulant per la immensa sala, amb el got de whisky a la mà, saltant d’ambient en ambient, sense aturar-se enlloc, perquè aturar-se és morir… per en Manel.

La Vicky, per la seva part, ja imagina la decoració i li ve salivera quan pensa en els dies que podrà dedicar-se a córrer de botiga en botiga buscant robes de tapisseria per a les cortines i els sofàs i gastant com una boja.

Un bon dia, com distretament, la Vicky acorrala l’arquitecte en un racó entre dues piles de totxos.

—Escolti, és una idea només, però… parlant de la sala d’estar, com que nosaltres fem moltes festes… he pensat que si ens posés la llar de foc allà on vostè diu que hi haurà la televisió, i en canvi ens posés…

—Però no veu que aleshores el sol caurà sobre el televisor en lloc de caure sobre el cap del seu marit, tal com ell vol, a l’hora de la migdiada?

—Sí, però… no sé… Ahir vam estar passejant per aquí, ensenyant la casa a uns amics i dèiem…

—Ah, els amics… —ja era estrany que fes tants dies que no sortien els amics—. Miri, em vol fer cas a mi?

—És clar que li vull fer cas. Però si fins ara no he fet altra cosa que acceptar tot el que vostè diu. Si no li he canviat res de lloc, encara. Si aquí l’únic que mana és vostè…

La Vicky sembla que s’hagi de posar a plorar d’un moment a l’altre.

L’arquitecte entén, encara que tard, per què ha vingut sola a la visita d’obres.

Així que l’arquitecte, a cada casa que fa, arriba amb un cert desencant a la conclusió que esbrinar els misteris de la convivència és poc menys que impossible.

Que el que li caldrà fer és intentar que la sala d’estar sigui un espai arquitectònic ric, relaxant, lluminós, no massa senzill… i després que hi facin el que vulguin.

—Sí, perquè la vida dels clients, encara que ja sé que te’n mors de ganes —diu la musa— no la pots programar tu. Ho tens clar, oi?

L’Enric és tímid i solitari. No vol ni pensar que mai arribi a entrar algú a la seva sala d’estar. Encara que la Marta és capaç de…