60. AMAZÒNIA

Sol passar que, quan s’acaba la casa, s’acaba també l’alè. I queda penjant l’arranjament del jardí. En alguns casos, inacabat eternament.

Però el jardí és la gran culminació d’una operació de prestigi. Què hi ha més de cara enfora que el jardí? No cal ni fer entrar els admiradors dins la casa perquè el vegin.

—I per què s’ha de «fer el jardí»? —fa la musa.

—Doncs perquè quan surten els paletes d’una parcel·la, la deixen totalment arrasada. Tant se val que abans de començar hi hagués vegetació com no. No queda res!

És curiós que el jardí, en cada edat i situació de la vida, tingui un significat diferent. Potser les parelles joves amb fills i els avis amb néts s’ho miren des de punts de vista semblants. Les plantetes, les floretes, un arbre fruiter, un tros pla per jugar a pilota els nens… Però els que es fan cases no són ni nens ni vells sinó la gent de mitjana edat, que viuen més de cara a la galeria.

L’arquitecte no es planteja el jardí com una operació independent. L’arquitecte té altres angúnies. A ell, el que més el preocupa és que el jardí sigui racional, i es conformaria que, com a mínim, no anés contra la casa.

Però aquesta és una lluita perduda nou vegades de cada deu. Perquè, abans que se n’adoni, un bon dia apareix a l’obra un jardiner amb un projecte sota el braç. Resulta que la Sra. Mercè, que no es pot estar quieta, li ha fet l’encàrrec a la seva esquena. I el jardiner, com que ja sap que l’arquitecte és el seu enemic, almenys sobre el paper, es manté a distància, amagat entre els arbres, al fons de la parcel·la, i mira de reüll. Cada vegada que l’arquitecte aixeca el cap, ell s’amaga.

—Però per què no m’ho va consultar abans? —l’arquitecte intenta fer cara de dolgut.

—Em pensava que vostè no hi entenia —la Sra. Mercè se sent pressionada.

Això és el que diuen totes. Per això l’arquitecte no la pot deixar de petja.

Perquè, si a l’arquitecte se li escapa la possibilitat de col·laborar personalment amb el jardiner en el disseny del jardí, perillarà la integració casa-paisatge en estil, proporcions, nivells. El jardiner, home imaginatiu i amb una visió diferent, potser reinterpretarà els espais, movent terres i plantant volums alts on tocaven baixos i baixos on tocaven alts, fins que sembli talment que la casa està equivocada d’estil, de nivells i de proporcions. I que sort n’hi ha del jardí, que la tapa…

Gespa i arbres exòtics a dojo crearan una barrera eficaç entre la casa i l’entorn. No fos cas que se’ls encomanés la pobra, bruta, trista i dissortada vegetació autòctona. Però no han llegit Espriu. L’objectiu de la Sra. Mercè és gastar aigua i esforços per aconseguir un absurd mimetisme d’altres latituds i cultures. Podríem dir que el seu ideal està a mig camí entre l’Amazònia i Versalles. Embolica que fa fort!

—I ja ha pensat que mantenir aquest jardí li costarà més diners que la casa?

—Oh no, la gespa és el més car, i ja la tallarà i la regarà el meu home. Li convé fer exercici.

Mira, ja se l’ha carregat l’Antoni. Se li ha acabat criar pèl mirant la tele.

La Vicky, quan van començar el projecte, havia anunciat ja a l’arquitecte que al jardí hi volia una palmera.

—Una palmera al Vallès?

—Escolti… però si l’Ajuntament n’acaba d’omplir tota una plaça!

—Miri, l’Ajuntament es mou per paràmetres polítics i els camins de la política, Vicky, són insondables… Posem-hi un xiprer, dona. Genera pau, espiritualitat… és d’aquí…

—Així vostè no m’hi vol deixar posar una palmera?

Sempre el mateix: el client intentant demostrar a l’arquitecte que només ell és qui li barra el pas camí de la felicitat. No és qüestió, però, de cremar tots els cartutxos a la primera batalla. Queda molt de temps per endavant per estudiar una estratègia en el tema palmera. Ja vindran dies millors.