27. LA CASETA DELS GNOMS

I mentre l’arquitecte pateix per un cantó, la Sra. Mercè vinga patir per l’altre. Aquí tothom pateix. El cas és patir, que això dóna gust.

Perquè quan arriba el moment de parlar d’un aspecte, d’una forma i un estil per a la casa, la Sra. Mercè tampoc acaba d’atrevir-se a confessar els seus desitjos inconfessables. En els seus pensaments més íntims somia amb la caseta de la Fanny de Mansfield Park.^[7] Després vénen els ensurts quan es troba amb allò que ella en diu «una capsa de sabates». I ningú l’ha deixat triar. I se sent utilitzada. Com sempre passa amb les dones.

—Però, que no ho entén, aquesta dona, que jo sóc un màgic de les seqüències espai-temps? —l’arquitecte, des de la seva torre de cristall, no se’n sap avenir.

—Sí, ja ho sé que no ets precisament la Jane Austen —la musa respira a fons per carregar-se de paciència—, però has de saber convèncer. Ella creu que s’ha equivocat d’arquitecte…

—És que jo sóc l’artista! No tinc cap necessitat de convèncer!

—Alto, alto, no vas dient sempre que fer una casa és com una relació amorosa? Doncs una relació amorosa és cosa de dos…

—Però és que ella voldria la caseta dels gnoms de la Blancaneus.

—I això que li fas, creus que és molt millor?

—…

I fins i tot quan l’arquitecte aconsegueix que li aprovin la formalització del projecte, no pot dir encara que ha guanyat. Que no s’enganyi. Li estan donant només una confiança provisional.

Perquè començarà la casa. I mentre el propietari camina insegur entre piles de totxos i grues i bastides i sacs de ciment, encara tot va bé. Però tan bon punt el Sr. Antoni es vegi les orelles i comenci, a la seva manera, a assumir els espais, els massissos i els forats, intentarà, això sí, amb molta il·lusió expressar desaforadament el seu punt de vista. No és que hagi deixat de creure en l’arquitecte, però és una reacció instintiva i lògica. Ja es veu seva la casa i vol jugar a posar-hi cullerada.

I l’arquitecte, si vol arribar amb la «direcció artística»^[8] fins al final, si no té el do de convèncer, haurà de pactar, com en tantes relacions amoroses, un o altre compromís.

Malgrat tot, no ha de deixar mai d’intentar convèncer, una i altra vegada. És el seu destí.

I acabarà la casa. I en qualsevol cas, per més que ell cregui que ha triomfat tot solet, quan l’arquitecte torni un dia a entrar a la casa ja viscuda, haurà d’admetre que l’atmosfera definitiva que haurà assolit és una barreja. Una barreja del seu estimat projecte i d’aquella relació amorosa, amb els gustos personals, el nivell cultural, els prejudicis i el compte bancari del qui hi viu.

—De fet, podria haver quedat molt pitjor, si t’ho mires bé —el consolarà la musa.