36. ELS AMICS DELS PROPIETARIS

L’arquitecte no pot mai pretendre controlar els amics dels clients. I mira que en són de perillosos. Senzillament ha d’acceptar la seva existència. Ell sap que, després de cada entrevista, la Sra. Mercè corre a ensenyar els plànols a «no se sap qui». I després li trucarà invariablement:

—M’han dit que vigili que les finestres siguin fàcils de netejar. M’han dit que les escales…

—Escolti, i la persona que li ha dit tot això…?

—Oh… uns amics que ens reunim de tant en tant. Jo els vaig ensenyar el projecte. Ells també se n’han fet una, de casa, i ja saben com va això, sap…?

—…

—Em diuen també que vigili que no es descuidi de posar l’aïllament a les cambres d’aire.

—…

I els amics aniran apareixent al llarg de l’obra, una i una altra vegada.

Són els amics que després fruiran de la casa, a més de fruir de l’amistat del propietari.

—Com va la casa, la teniu avançada?

—El meu arquitecte, és que pensa en tot, escolta! Un armari per a les sabates, un prestatge per als sabons al bany…

—Ja ha pensat a posar-te un timbre al costat de la rentadora… i una pica d’aigua al menjador?

—…

—… i un tub per llençar la roba bruta cap al safareig, i una presa de TV al vestíbul?

—…? …Doncs… no…

—Ho sabia. El meu arquitecte és molt millor que el teu.