76. EL COLOR DE LA CASA

Una vegada en Jordi, el metge, li havia etzibat:

—He sabut que, a les teves obres, t’agrada fer el que vols.

No sé qui caram li ho havia dit, això. Segur que era una crítica, però l’arquitecte s’ho va prendre com un afalac.

—Jo, quan un metge em recepta o diagnostica, no penso mai que està fent el que vol, sinó el que creu que és millor per a mi. Per què ell, en canvi, està gairebé convençut que jo intento fer la meva amb els seus diners? —l’arquitecte remugava.

—No, si a mi ja m’està bé. Jo també vull fer la meva en la meva feina. Només exigiré una cosa: el color de la casa ha de ser el blanc. Jo tan sovint com puc viatjo al desert. Vaig buscant la llum, la claror, la puresa dels colors. Allà visc moments inoblidables veient sortir i amagar-se el sol a la ratlla de l’horitzó dibuixat per les sorres ondulants. Tot és brillant, pur, blanc… El color de la casa ha de ser el blanc…

—…

—… i pensa que un dia o altre cauràs a les meves mans. El senyor Jordi era cirurgià, especialista del cor.

—Mira que bé. Arriba al punt —diu el Sr. Antoni, content, només veure entrar l’arquitecte—, ara teníem una discussió amb la Mercè…

Altra vegada l’arquitecte, conseller matrimonial. Quin destí…

—Arriba al punt per poder fer d’àrbitre. Què opina vostè? La casa pintada de vermell i les persianes verdes, o bé la casa groga i les persianes blaves?

Amb els clients no guanyes mai per a sobresalts.