29. LA BOTIGA

Hi ha altres tipus de gegants per matar, quan el projecte és damunt la taula. Alguns clients van a casa l’arquitecte com si entressin en una botiga de roba a comprar.

—I només m’ha fet una solució? No podré escollir? —diu disgustat en Manel.

—…

—Jo voldria alternatives. Ja està bé aquesta, ja, però no sé… si em posés la sala d’estar a la dreta en comptes de l’esquerra i la cuina…

—…

—Si només m’ensenya una solució, com sabré jo que és la més bona? Sense comparar…

L’arquitecte, per un moment, se sent malament. Com el nen que no ha fet bé els deures. Això és el que vol, precisament, en Manel, que per alguna cosa ha estudiat a l’escola d’alts executius on ensenyen aquestes tècniques.

Però un arquitecte és dur de pelar.

—Miri, la veritat és que n’he fet vuit, de solucions —quina mentida!— però només una és perfecta. Aquesta. De manera que no li faré perdre el seu temps preciós explicant-li com hi he arribat. Senzillament, aquesta és la casa que vostè necessita.

Silenci. En Manel el mira fixament. Ell li torna la mirada, descarat.

Ha de passar alguna cosa…

—I això es porta? —ara és la Vicky la qui ha entrat a comprar a la botiga de roba—. Això, vol dir que es porta?

L’arquitecte pot tenir molta vocació de modernitat, però molts clients tenen la vocació de la moda, de «fer el que toca».

—M’havien dit que vostè era un arquitecte bo i, no sé, veig que no m’ha fet res rodó, res corbat ni punxegut.

Què és més perillós, els intel·lectuals o els aprenents d’intel·lectual que han sentit tocar campanes i no saben on?

L’arquitecte somia en una redistribució de la riquesa, perquè té la sensació creixent que sovint els diners són a les mans de qui no toca.

—Oh —continua la Vicky— i que no s’ha recordat de la meva habitació d’escriure? No la veig…

—És aquí —assenyala l’arquitecte— de cara a l’arbreda, a les muntanyes —música de Grieg— i al sol de ponent —«¡Toma ya!».

La Vicky ara se’l mira amb ulls mig clucs i somriu. Sembla que ja ha caigut.

Amb la Vicky a favor, el projecte està salvat…