70. LA CASA DE LES RAJOLES

Quin invent, aquest. Però on vols anar a triar rajoles si no és a la casa… de les rajoles?

—«Bones tardes», en què els puc servir?

—Miri, voldríem triar rajoles per a una casa que estem construint. Jo sóc l’arquitecte i aquests senyors són els propietaris.

—Bé, bé. I què hi posarem, doncs? —el venedor es frega les mans mentre ofereix un somriure postís.

Ui, que patirem, pensa l’arquitecte, i en veu alta diu:

—De moment només volem donar una ullada…

—Però volen un ambient clàssic o modern?

—Si ens permet, ja ens ho triarem nosaltres mateixos. Si ens deixa donar una ullada a l’exposició…

—Però si els puc orientar jo… perquè, quina mena de casa és?

—És una casa al peu de Sant Llorenç —l’arquitecte no havia pensat mai que el seu disseny acurat pogués ser «una mena de casa»—. Però no s’amoïni, ja ho mirarem nosaltres.

—Una mica rústic, potser? Teulada de pissarra?

No es fàcil treure-se’l de sobre. L’arquitecte insisteix.

—No s’amoïni. Veig que ho tenen tot molt ben exposat. Ja buscarem nosaltres si trobem el que ens convé.

—Molt bé, molt bé… —es fa l’ofès el botiguer— doncs miri, vostès mateixos. Tota aquesta part és la més clàssica, i allò d’allà i tot el pis de dalt està dedicat més a la moda actual.

Però, abans de deixar-los, el venedor, perdut per perdut l’arquitecte, fa un atac frontal, per sorpresa, a la Sra. Mercè.

—Vostè es veu jove i dinàmica. Ja veurà com li agrada tot el que tenim. Ens acaben d’arribar uns nous models…

—Gràcies, gràcies —l’arquitecte s’interposa— ja li he dit que ho mirarem nosaltres… Ja ens pot deixar, tranquil que no ens emportarem res.

El botiguer, de mala gana, s’allunya per fi una mica, però, des de l’altra punta de la botiga, no deixa de vigilar-los de reüll.

Un minut després, uns metres més enllà, apareix entre dues vitrines i torna a la càrrega. Serà impossible desempallegar-se’n?

—Aquesta que estan mirant, això es posa molt, ara.

—…

—I aquesta també. Té un toc molt distingit, oi?

—…

—El preu ja els l’arreglaré una mica, sap? —En veu baixa, girant el coll perquè només el senti l’arquitecte, afegeix—: Hi ha un 5% per a vostè… —sembla que no es vol donar per la pell.

—No, moltes gràcies. Jo la vida me la guanyo amb els meus honoraris.

—Ah, vostè és d’aquests —ara s’allunya de veritat, amb cara decebuda. Per alguna cosa, els arquitectes no els ha pogut veure mai.

Una hora i mitja més tard, després de recórrer la botiga tres vegades amunt i quatre avall.

—Què, ja hem trobat alguna cosa que ens agrada? Oi que s’ho quedarien tot?

—Aquí hem apuntat els números de sèrie. Són aquestes… —diu l’arquitecte, seriós i digne, que d’això ja en sap.

—Ah, aquesta està molt bé… —fa el venedor tot repassant la llista—. Oh, aquesta altra… els agrada?

—…

—Aquesta han triat? —mira la Sra. Mercè com buscant auxili—. És molt senzilleta, oi?

—…

—Però, i no els agradaria més aquesta de tops grisos i verds? —segueix dirigint-se a la Sra. Mercè, bo i mirant desafiadorament de costat l’arquitecte.

La Sra. Mercè trontolla. El Sr. Antoni arronsa les espatlles. L’arquitecte intenta amagar les ganes de donar-li una bufetada.

—Bé, bé, com vostè vulgui… Jo només ho deia… Pensava que triarien una cosa més alegre, més moderna. Vostè es deu fer gran. S’ha d’estar més al dia…

Després d’un dia esgotador, quan tot sembla ja salvat i l’arquitecte s’està posant les sabatilles, una trucada.