16. UN VOT DE CONFIANÇA A LA DONA

Algú va dir, fa un parell de segles, que l’organització interna de la casa «era un tema que superava la capacitat mental de la dona»^[4], i va suggerir que el bon gust era cosa exclusiva dels homes. En aquells temps, la dona era relegada fora de la zona de la casa on els homes feien les seves tertúlies.

Segurament tot va començar a canviar el dia que Cathy Becher va escriure «Un tractat sobre economia domèstica per a ús de dames joves a casa i a l’escola».

Quan afirmava que res no afectava més seriosament la salut i la comoditat diària de la dona que la construcció correcta de la casa, les dones van fer el salt definitiu —que anys més tard les feministes tant han lamentat. Van passar de l’anonimat al protagonisme.

Els homes no sabien el que els esperava. Els senyor Ted Biken de Constança no ensumava el perill quan, l’any 1880, escrivia en una carta al senyor Sulzer de Winterthur: «La dona ha arribat al sentit de l’ordre. Renta més, neteja més, planxa més i ha descobert per fi que el seu lloc és la casa».

Avui dia, en el 90% de les cases a mida que es dissenyen i es construeixen, hi ha una dona al darrere. La dona té tots els mecanismes de control del que no és físicament controlable de la vida familiar. Mentre durin la família, o la parella, com a estructures i com a institucions socials, serà la dona qui prendrà les decisions finals en la construcció d’una casa i el seu endegament interior.

És fàcil reconèixer quan una casa ha estat projectada com una operació de prestigi o per a una més gran afirmació de la família, segons que l’interlocutor sigui l’home o la dona. Està clar que la família es troba avui en procés de canvi, però fins ara, si bé l’ordre d’atac per construir una nova casa ve del marit, en la majoria dels casos l’home no triga a passar la batuta a la dona.

I ja tenim l’arquitecte enfrontat a les forces misterioses de l’etern femení.

La dona sap què hi ha d’haver en una casa. Ella sí que té el «programa» fet. Encara que, nou vegades de cada deu, amb el seu formidable poder de dispersió, és capaç d’explicar-t’ho dues hores seguides, sense que arribis a treure’n l’entrellat. I no para d’utilitzar les paraules «senzillesa» i «funcionalitat». Però cal anar amb compte perquè, per a ella, aquestes paraules no signifiquen el mateix que per a l’arquitecte!

Així doncs, les possibilitats que un arquitecte tingui èxit passen pel seu major o menor coneixement del caràcter femení. Tema difícil. A les Escoles d’Arquitectura no s’estudia psicologia. Es dóna per sabut que això ja ens ho ensenyarà, tard o d’hora, la vida. La vida ja ens ho ensenya, ja, però sempre a pilota passada.

A més, la dona sempre té, d’entrada, la convicció que trobarà l’oposició sistemàtica de l’arquitecte en algunes de les coses que ella considera fonamentals. Cal tenir, doncs, una moral indestructible per superar la suspicàcia de les dones respecte als arquitectes.

Després, quan la dona veu que l’arquitecte, convençut o per astúcia, està amb ella i no contra ella, canvia el panorama. La dona baixa la guàrdia. I sempre que sigui prou intel·ligent, o més ben dit, sempre que siguin prou intel·ligents tots dos, clienta i arquitecte, la construcció de la casa pot arribar a ser una delícia.

M’agradaria saber si les dones arquitectes ho tenen més fàcil. O potser pitjor…