55. ELS ARMARIS
El vell instint, el de les àvies, de guardar coses «per si un dia…» s’ha anat perdent fins a desaparèixer.
Als records dignes de ser conservats, es van sobreposant altres records.
Creix la velocitat amb què passa la vida i les generacions, i tristament les imatges del passat s’esborren més de pressa que abans. Si no queda temps, doncs, per arxivar imatges, molt menys encara ens en quedarà per arxivar coses materials. Ni espai per fer-ho…
—Nosaltres som de guardar-ho tot, sap…
Com li podria dir l’arquitecte a la Sra. Mercè, quan ella li fa aquesta confidència amb els ulls humits, que tot el que guardi no farà més que donar feina a llençar-ho als qui vinguin al darrera.
—Ja sap vostè que les senyores no en tenim mai prou, d’armaris —la Sra. Mercè somriu complaent—. Està clar, vostè és un home i això no ho entén…
—Ha pensat que, com més armaris tingui, més porqueries i coses inútils guardarà? Ha intentat viure una mica més al dia?
Mirada de comprensió entre el Sr. Antoni i l’arquitecte.
—Miri, vostè aprofiti’m tots els racons per fer-hi armaris.
Com dir-li que, en una casa ben projectada, no n’hi ha de racons desaprofitats, excepte quan es busca precisament l’encant del racó desaprofitat?
—A la casa que vivim ara ho guardo tot.
—I ho troba quan ho necessita?
—No. No trobo res.
—Ho veu, dona! No s’enganxi tant al passat. Segur que deu guardar fins el vestit de la primera comunió de la seva filla.
—Ai sí! Com ho sap? I si un dia el torno a necessitar?
Aquest «si un dia» no arriba mai.
Però la Sra. Mercè, que això no ho vol acceptar, vol, a més, un armari gran al soterrani per guardar vés a saber què…
—Pensi que tants com en faci els omplirà. Això no té fi.
En Manel, també déu-n’hi-do, i davant l’arquitecte, abandonant per uns moments els aires d’executiu, confessa:
—Miri, aquí on ens veu, som gent seriosa… —para, mira i continua—… Però tenim una debilitat… Jo tinc 200 parells de sabates i la meva dona també.
L’arquitecte, instintivament, intenta mirar-li de reüll les sabates.
—I a part d’això, com a guardar, guardar, només guardem, al celler, les ampolles buides que ens recorden un bon vi, una vetllada agradable, uns amics entranyables, uns instants càlids…
Quan obren l’armari del traster, que feia de celler provisionalment…
—Caram, sí que n’ha tingut de vetllades agradables, amics entranyables i instants càlids… —se li escapa a l’arquitecte. I no li veu el nas vermell.