87. L’ÚS I EL MANTENIMENT

L’arquitecte, quan està en vena creativa, o sigui en ple erotisme del disseny, pot ser molt perillós. La resolució formal d’un tema el porta per camins que no sempre són els de la comoditat d’ús. Aquell vidre que serà de mal netejar o aquella fusta que fa tan bonic però que, exposada al clima, caldrà repintar més del compte… Podrà obligar el client a acceptar solucions arquitectòniques que després li portin maldecaps? I fins a quin punt?

—Aquest és el vostre mal —fa la musa—. Confieu massa en el poder de l’art per superar la realitat física.

—Però és que un no pot fer-se una casa i pensar que mai més hi haurà de fer res. Les coses i les cases necessiten un manteniment.

—Això no ho deixeu mai massa clar… murris!

I és veritat. Com que la propietària mai no preveu les despeses de manteniment que haurà de fer la casa, és fàcil d’enredar. Després vindran els plors.

I el cas és, i això és gairebé inconfessable, que l’arquitecte experimentat, quan agafa el llapis, ja ho sap. Sempre sap si la línia que està dibuixant és cara o és barata i si és pràctica o no, o si serà font de problemes al llarg dels anys. És una responsabilitat. Una responsabilitat, però, que, si hem de ser sincers, es difumina dins la ment.

Després, quan ja hi visqui, sortirà la Sra. Mercè dient:

—Les finestres de la cuina, sap què he pensat? Que ja me les vindrà a netejar vostè…

—Però, i el sol, i el paisatge que se li fica literalment dins la casa mentre vostè està fent el sofregit?

—Sí, però…

—Miri. La casa que li he projectat no serà terriblement còmoda per viure-hi, però la seva bellesa és inqüestionable.

—Sí, però…

—I vostè, el que ha de fer és no netejar tant. Les cases de camp angleses, miri si en són de maques i que brutes són.

—Sí, però…

—Per què no intenta ser una mica bruta, i viurà més feliç?