46. LA LLAR DE FOC

—Miri, per descomptat que voldríem que a la sala d’estar hi hagués una bona llar de foc.

El Sr. Antoni, amb els ulls mig tancats, ja la veu, mentre obre els braços com si volgués indicar la llargada d’un peix imaginari.

—I torna amb la llar de foc! —salta la Sra. Mercè—, Antoni, que saps que no l’encendrem mai! Que fa brutícia!

El Sr. Antoni obre els ulls despertant decebut del seu somni. La Sra. Mercè sospira.

—Va, faci, faci. Si de cas ja hi posarem una planta amb un test d’aram a dintre.

L’arquitecte, mentrestant, pensa que, arribat el cas, valdrà més no posar barret a la xemeneia. Així, almenys, la pobra planta rebrà alguna gota quan plogui…

No tothom ho veu igual. L’Enric i la Marta, els nens, parlen entusiasmats de les vetllades fent torrades amb all i coent patates a les brases de la llar. L’arquitecte tanca els ulls mentre, com ells, ja s’hi troba.

La llar de foc s’ha anat tornant un tic.

En molts ambients ja gairebé ni se sap per a què serveix. Però hi ha de ser.

Hi ha qui la somia i hi ha qui l’avorreix. Però hi ha de ser.

Per a un nou ric, representa un signe d’haver assolit un nivell. Per a un burgès, pot ser l’ànima de la casa, la flama i senyera de la integritat familiar. Per a l’intel·lectual, pot ser un objecte de culte, i per a un yuppi, un «no l’encenguis avui, que hem de sortir».

El fet és que entre els missatges subliminals que li arriben a l’arquitecte quan ha de projectar una casa a mida, hi ha sempre un retall de revista amb una llar de foc fotografiada…

Després, de tant en tant, hi ha una llar de foc que no tira. I no tira.

—I vós ja l’heu fet seguint exactament el meu projecte?

—Nooo —somriu el paleta murri—, jo l’he feta com tota la vida les feia allà, al meu poble. I sempre tiraven… No sé pas què ha passat aquí…

—A veure, porteu el meu dibuix i ho repassarem.

—El seu dibuix… qui sap on para…

—I ja heu mirat —l’arquitecte recorda la novel·la d’Agatha Christie— si no haurà quedat un manobre atrapat dins la xemeneia?