21. LES REVISTES
La dificultat de les persones per expressar-se amb paraules és a vegades alarmant. I també ho és la manera com es desboquen els seus somnis.
Posar les coses a lloc i llegir què es realment el que aquella persona vol i espera del seu arquitecte, és una tasca emocionant, difícil, poc agraïda a estones, divertida gairebé sempre, si saps conservar l’aplom, la claredat d’idees i la paciència.
La senyora Mercè compareix al despatx de l’arquitecte amb aires de venir a passar la tarda. Va carregada de revistes i retalls. «A casa en tinc més, sap? He portat els que més poden expressar-li el que jo voldria».
Bo i asseguda, està tensa, encarcarada com si d’un moment a l’altre hagués d’aparèixer el seu marit per la porta i enxampar-la «in franganti» amb les fotografies a les mans.
—Porti, porti… ara ja les té aquí. No se les entornarà pas. Encara que jo hauria preferit que vostè intentés explicar-me a la seva manera, amb paraules, què és el que s’imagina.
—Una imatge val més que mil paraules…
—Sí, ja ho sabem això, ja…
—Doncs, miri, veu, aquesta llar de foc és el que he somiat tota la vida.
—… En què quedem —s’estranya l’arquitecte—, no havíem dit que de llar de foc res?
—Si vol me les entorno i no les hi ensenyo…
Per què, quan decideixen fer-se una casa, les senyores Mercès comencen imaginant la llar de foc, els armaris de la cuina, la banyera?
—Veu, aquests colors de fusta i la combinació amb el paviment… això és el que vull dir. Tot com així, com suau, com continuat una cosa de l’altra, sap?
—Sí, sí, però vigili amb les revistes. Hi ha cases que són millors per visitar-les o fotografiar-les que per viure-hi. Com hi ha plats que són millors al plat que a la boca. Els ulls enganyen tant!
La tragèdia és que la Sra. Mercè pensa més en el moment d’ensenyar la casa a les seves amigues que no pas en el cada dia a soles.
—Com li diria jo… —continua—… L’any passat, per les vacances, vam estar en un hotel, i a la sala d’estar hi havia una cosa així… —gestos de les mans com en un espectacle del Kabuki[5]— oi que ja m’entén?… Si vostè en sap molt, si jo he vist coses seves que m’han agradat… Però, veu? Veu aquesta, veu? Això és el que vull jo…
—I el seu marit, què hi diu a tot això? S’avenen de gustos tots dos?
—Miri, el meu marit m’ha dit que tot això era cosa meva, que vingués sola.
—Que el molesto molt?
—No… no…, és normal, vostè fa anys que està pensant en aquesta casa. Jo acabo d’aterrar —l’arquitecte intenta parar el cop, guanyant temps—. Deixi-m’ho pensar. Ja n’anirem parlant. Ara no és el moment encara de decidir coses d’acabats. Quan ho vegi més avançat…, si vostè em dóna la confiança…
Aquest és el moment.
El moment en què l’arquitecte s’atrapa a si mateix demanant de genolls que li donin la confiança…
Està perdut. A partir d’aquí la clienta es creix, passa a dominar la situació i les regnes de la feina han canviat de mans.
Un ha de saber orientar les coses de manera que mai s’arribi a produir aquesta situació.
—Que sóc una clienta difícil?
La Sra. Mercè fita l’arquitecte, preocupada, tot provant d’interpretar-li la mirada.
En totes les relacions de la vida, inclosa la de client-arquitecte, hi ha dues forces i l’una intenta menjar-se l’altra. És instintiu. I trist.