52. LES BARRERES CONTRA L’ENEMIC

El propietari, quan entra a l’obra a mig fer, és perillós. És perillós perquè se li encén la bombeta i té grans idees, també descobreix el que no hauria de descobrir, i… en fi, que és perillós.

Hi ha, però, uns principis bàsics de protecció contra el propietari, que qualsevol constructor una mica avesat coneix i aplica amb cura:

El primer és escampar taulons i, si pot ser, cordes i ferros per tot el terra del voltant de la casa a fi de fer complicada i fins i tot perillosa l’aproximació.

O sigui, crear barreres arquitectòniques.

I per si el propietari, casualment, arribés a travessar la barrera, es tracta senzillament de deixar alguna mànega en el pis de dalt amb l’aixeta oberta perquè plogui en abundància.

Convé també que algun manobre espolsi de tant en tant, amb intervals estudiats de temps, un sac de ciment, comprovant prèviament amb cura la direcció del vent per assegurar que la pols vagi a parar als ulls del Sr. Antoni o al vestit de la Sra. Mercè.

Quan el forjat del pis és fet, és molt important no caure en la temptació de construir l’escala de seguida. S’ha de deixar per al final, encara que sigui una incomoditat per als paletes pujar i baixar. Les escales de mà fan molt respecte.

Però si la temeritat del propietari arribés a ser tan gran, es faria imprescindible no posar barreres de protecció enlloc, per fomentar-li el vertigen.

Per experiència, però, podem afirmar que, malgrat totes les proteccions, no se sap ben bé com, els clients arriben, tard o d’hora, a envair l’obra.

—El diumenge vaig pujar a dalt —diu el Sr. Antoni a l’arquitecte—. Sí, la vista era molt maca, però vaig veure un bastiment del bany desplomat.

—…

—I la fibra de vidre de la cambra estava ben molla. I això que he sabut que quan està molla, perd les seves propietats aïllants.

—…

És inútil. En Pedro, l’encarregat de la colla d’autònoms, no dóna més de si. Però davant d’aquestes acusacions, sap prou bé que la millor defensa és l’atac.

—Mire, si no me deciden pronto el revestimiento de los baños tendré que parar la obra.

El Sr. Antoni ha de callar. Al cap i a la fi, el seu futur està en mans de Pedro.

Més tard, però, a soles amb l’arquitecte, dirà:

—Vigili-me’ls, vigili-me’ls més, perquè em sembla que no saben què fan, aquesta colla. A totes les cases passa igual?

També en alguns moments delicats de l’obra, els treballadors han de crear cortines de fum contra la direcció tècnica. Això s’aconsegueix amb bastant èxit de la següent manera:

Es col·loca un manobre a l’aguait dalt de la bastida. Quan s’atansa l’arquitecte, es posarà en marxa la formigonera i la serra mecànica, si pot ser totes dues a l’hora, o si es vol despistar una mica, alternadament.

L’encarregat, si n’hi ha, haurà d’atraure els tècnics prop d’un dels dos aparells en marxa i, si això no fos possible tota l’estona, un peó amb el martell d’obrir regates els seguirà per on vagin i, cada vegada que l’arquitecte obri la boca per parlar, posarà en marxa l’estri i farà una regata allà on sigui, encara que després s’hagi de tapar.

Això funciona sempre. I és senzill… i divertit. Amb tant de soroll no es pot parlar. L’arquitecte llançarà mirades dures de gairell, però s’ha de fer com qui no el veu, i ja està… Acabarà cansant-se i marxarà.