30. PLORANT PEL PAISATGE

L’arquitecte està il·lusionat.

L’arquitecte se’n va tot sol sobre el terreny. S’asseu sobre una pedra, en silenci, a reflexionar, i prova de visualitzar la casa que li han encarregat. I assaja, mentalment, la manera de reduir l’impacte que la casa produirà sobre el paisatge. Aconseguirà que passi discretament inadvertida?

Feia dies que no hi havia estat. Ara, els esquirols han desaparegut, els ocells ja desafinen, la casa de l’esquerra va pel segon pis i a la parcel·la de la dreta han escabetxat tots els pins i alzines i fan feixes recolzades en immensos, titànics, murs de formigó, tot deixant esborrada, irreconeixible, la topografia, i soscavant fins al mateix límit de la partió.

L’egoisme de la propietat individual preval de mica en mica, d’una manera gairebé insensible, i la transformació gradual d’un sòl que es voldria no malmenar és ràpida i despietada.

Amb el seu utòpic i entossudit convenciment que no hauria d’existir contradicció entre l’actuació arquitectònica i el gaudiiiiir de la natura, l’arquitecte se sent com un liró. Aquell gest que fa la planta de la casa per salvar una alzina centenària, aquell sostre exageradament baix, aquells graons al mig de la casa que el propietari no volia… no serviran de res?

Una estona de silenci interior, assegut sobre la pedra, voltat de farigoles. Hi ha d’haver alguna manera de col·laborar amb la natura en comptes d’oposar-s’hi.

El sol es pon. L’arquitecte recorda els versos de J. R. Jiménez: «Yo me iré y se quedarán los pájaros cantando…».

—Tot això ja no és veritat, avui. Però el meu paper en aquesta vida deu ser fer veure que sí que ho és, de veritat, oi?

—Calla i escolta. —La musa seu al seu costat—. No sents un grill? I mira, mira, no veus una cuca de llum darrera aquelles mates?

—Què vols dir amb això, que encara hi som a temps?

—Vull dir que t’ho has de mirar tot amb ulls més nets…