63. LA PISCINA

Un altre mite que forma part del repertori de la casa a mida. Perquè, qui concebeix una casa a mida sense piscina?

El Sr. Antoni i la Sra. Mercè van cada estiu quinze dies a Eivissa, i la piscina no la necessiten per res, perquè no la faran servir mai. No saben ni nedar. Però saben això del status social. Sobretot la Sra. Mercè ho té molt clar. La seva amiga de la perruqueria prou que li preguntarà: «I no us hi feu piscina?». I ella què li contestarà?

L’arquitecte sap que ha de reunir les seves últimes forces per sobreviure a l’empenta de la piscina. No és que no hi cregui. Però té pànic a les intoxicacions televisivo-publicitàries de la Sra. Mercè.

—… si tot ha anat sortint bé fins ara, molt serà… —es diu. Està convençut que, arribat aquest punt de l’obra, ja s’ha guanyat a pols el prestigi davant la propietat. Un error. Amb els clients, el petit prestigi s’ha de guanyar dia a dia, fins al final. No hi ha treva.

—Tota la vida hi he somiat —exterioritza la Sra. Mercè.

—Doncs estigui tranquil·la que la farem. El que sí que li aconsello és una piscina petita, ja que, si no, se’ls menjarà tot el jardí, que ja no és gaire gran.

—Oh, però és que vindrà molta gent a banyar-se, sap? —segueix el Sr. Antoni—. I els nois per fer festes a l’estiu…, ara precisament que la nena surt amb un xicot…

Ara ho entenc. I la piscina serà l’ham —pensa l’arquitecte.

—Però per què tens tanta por, ara? —li fa la musa.

—Perquè tan grossa, tan grossa… hi ha el perill que la casa, amb una ventada, m’hi caigui a dintre.

—…

—A més, tu t’imagines la Sra. Mercè en vestit de bany?

—Què passa? Té les meves mides…