PRÒLEG: PENSAMENTS PEL CAMÍ DE TORNADA

EL FONS DE LA GAVETA

He viscut més de trenta anys d’exercici professional. M’he fet gran. No estic molt segur, però, que m’hagi fet també savi, com diu la dita. No sé si he après prou de la vida i l’arquitectura com perquè les coses que faig ara siguin millors, més madures, i més útils; ni si m’he desempallegat totalment de les ingenuïtats, dels tics i prejudicis de joventut. Qui sap si n’he agafat de nous i de pitjors…!

El que sí és cert és que, en el fons de la gaveta, hi trobes la humilitat, la satisfacció de la feina senzilla ben feta i no pas del disseny brillant. Del cada dia útil, de la solució constructiva eficaç i bonica.

LA TEMPTACIÓ

I amb aquestes, t’arriba l’edat de la temptació. Una temptació irresistible d’explicar allò que has après de la vida. I et preguntes si realment pot interessar a algú. I decideixes provar-ho.

El resultat no és un tractat d’arquitectura. Però sí que està fet pensant en els arquitectes. Per recordar junts la cançó de l’aventura arquitectònica, dins la qual tots estem embarcats. I, de passada, ajudar afectuosament a dessacralitzar una mica la nostra professió.

L'ESSÈNCIA

Així és com han sorgit aquestes notes sobre l’arquitectura domèstica, sobre el meu tema preferit: la casa a mida. L’essència de l’Arquitectura?

AJUDANT-NOS ELS UNS ALS ALTRES A VIURE

La casa a mida té un punt dramàtic.

A vegades he envejat els encàrrecs d’habitatges impersonals, per vendre, dels que no arribaria mai a conèixer els habitants. Així no sabria si s’han equivocat o m’he equivocat. No sabria res del seu patir. No sabria si s’ha arruïnat la seva vida per una falsa maniobra econòmica o sentimental, en comprar una casa més enllà de les seves possibilitats físiques i espirituals, encegats per la il·lusió.

Després m’ho penso millor i l’enveja desapareix. És tendre i emocionant trobar-te enmig dels sofriments i les alegries d’unes persones que se t’han confiat. Poder-los ser confident, conseller, a estones director espiritual, en una situació determinada de la seva vida, i ajudar-los, per què no?, a ser més feliços.

Sempre, és clar, sense perdre de vista allò que pot ser i allò que no pot ser, que pot o no pot resoldre, una casa nova a mida en la vida d’aquestes persones.

L'EVOLUCIÓ DEL PECAT

Quan comences a exercir la professió tens al davant gent més gran que tu, et tracten paternalment i procuren, amb elegància a vegades, a vegades brutalment, allunyar-te del pecat de la «forma per la forma». Pecat de joventut.

Després, sense que gairebé tinguis temps d’adonar-te’n, passen els anys i cada vegada et veus més gran i tens gent més jove com a interlocutors.

Un dia descobreixes que aquella parella que ha vingut a encarregar-te una casa pràcticament podrien ser els teus fills. Aleshores et tornes paternal i tot seguit, si no vigiles, paternalista.

I procures amb picardia allunyar-los del pecat de la funció per la funció!

DE DÉUS A HOMES

Alguns estudiants surten avui encara de l’escola amb l’obsessió de revelar urgentment la pròpia genialitat, tot i saber, encara que no ho reconeguin, que no tenen un gran talent. I agafen el llapis no amb amor sinó amb desesperació.

No han descobert encara que, al marge d’estils i modes, la bona arquitectura és conseqüent amb la humilitat de l’aprenent. Que hi ha hagut molts bons professionals abans que ells i que en vindran molts després d’ells.

Per què sovint és tan llarg el camí que hem de fer per passar de déus a homes? Si es pogués recórrer més de pressa, no es farien tants disbarats ni tants actes de supèrbia.

Si l’arquitectura no és humil (humil, que no inculta), quina mena d’homes l’habitaran? Quina mena d'homes l'hauran de sofrir?

EL DOLENT DE LA PEL·LÍCULA

Finalment diré que, per instint, tinc tendència, quan hi ha un problema prop meu, a carregar-me amb tota la responsabilitat. Perdoneu-me ara, arquitectes, si vaig a fer-ho una vegada més, al llarg d’aquestes pàgines, i ho faré, potser pretensiosament, en nom de tots nosaltres.

L'AUTOR