41. EL MENJADOR

És increïble el ventall d’imatges que pot arribar a tenir cada família de l’espai anomenat menjador. És la peça de la casa on hi ha més divergències de criteri.

Gran, petit, solemne, amagat, vist… En alguns sectors de la societat s’ha anat atrofiant i en altres ha quedat com una imatge congelada. Però segueix existint.

Perquè avui, els membres d’una família viuen tan atrafegats, que si es troben —que ja és dir—, això només pot succeir al voltant de la taula.

A la casa pairal dels avis, la vida, sobretot a l’hivern, es feia en una cuina gran, amb una enorme llar de foc, amb una taula on es menjava i on es passaven les vetllades en un ambient càlid. L’àvia cuinava, l’avi explicava històries, la mare cosia… Que bé que s’hi estava! Era una habitació «de tot estar», més aviat esbalandrada, podríem dir.

De sobte, però, un dia venien visites o s’havia de celebrar alguna cosa. Aleshores s’obrien les portes del menjador, que era fosc, humit, fred, trist, d’un aspecte gairebé dramàtic, amb aquella taula llarga, amb aquella olor de flit, aquell llum immens que, en la meva imaginació infantil, veia clar que havia de caure d’un moment a l’altre sobre la cassola de l’ànec.

Quan podia, fugia altre cop cap a la cuina, cap a la llar, cap a la taula plena de cicatrius, al costat dels fogons de l’àvia. I la vida, que s’havia aturat durant una estona, continuava.

Sembla que això sigui història passada, de fa tres generacions. Doncs no ben bé.

—Volem un menjador gran, molt gran —diu la Sra. Mercè—. El dia de Nadal, sap?, a casa som molta colla.

—…

—No, no hi menjarem cada dia. S’embrutaria, sap…? A la cuina, menjarem. —I, veient la cara compungida del Sr. Antoni, afegeix—: I tu calla, que no ets tu qui cuina, ni qui neteja.

L’arquitecte prou té una fe cega en el poder de l’arquitectura per modificar o millorar no solament l’hàbitat humà sinó també el comportament i els hàbits socials de l’home. Però la Sra. Mercè això es veu que no ho sap, o no es deixa.

I com que aquests hàbits arrelats i els ritmes vitals dels clients no els pot canviar l’arquitecte per molt apòstol que sigui, quan la casa sigui acabada, quedaran abandonats a les seves pròpies filosofies i a mercè dels seus penediments.

—Ja t’ho deia l’arquitecte que no plantegessis el menjador com una operació «Diada de Nadal» —es queixarà el Sr. Antoni. I la Sra. Mercè li haurà de donar la raó.

Els altres 364 dies, el menjador serà un desert.