5. LA DECISIÓ DE CANVIAR DE CASA

Quan un bon dia la Marieta, la dona del Sr. Esteve,^[2] va dir: «Estevet, ens hem de comprar una casa!», s’ho havia rumiat molt.

Però no és fàcil canviar de casa. Un canvi de casa suposa trencar amb molts records, deixar enrera trossos de vida. A cada lloc on hem viscut hi ha aquell racó on ens refugiàvem les hores de por, d’angoixa o simplement de recolliment. Aquell racó no eren les parets, no era el sostre. Però hi havia unes parets i un sostre que ara, quan hem decidit deixar-los, semblen adquirir de sobte un significat superior. Són testimonis i confidents d’aquells pensaments i aquells somnis que acariciàvem a soles.

A la casa nova trobarem un racó semblant?

No cal dir que la decisió de fer-se UNA CASA A MIDA va precedida d’un gran esforç mental. És un gest heroic, fruit d’una autoafirmació, d’una voluntat d’estabilitzar una situació familiar, social o personal, convertint-la en pedra, en monument a la pròpia raó d’existir…

Quan li pica la mosca de canviar de casa, l’home comença resistint-s’hi:

—No, no! Per què? Si no en tinc cap necessitat…

Més tard, uns dies, unes hores després, pensa:

—De fet, sí que en tinc necessitat… però vaja… Em compraré una casa feta i ja està. M’estalviaré molts maldecaps.

Però el seu desig el traeix i l’acaba portant més enllà:

—No, no. De casa feta no en trobaré cap que respongui a les meves necessitats. M’hauré de fer una casa —acaba autoconvencent-se, com si no hi hagués altre remei.

I aquí comença l’aspecte dramàtic, tràgic, d’un encàrrec. Perquè un home, escalfat mentalment, es posa en mans d’un altre home, l’arquitecte, amb el desig que tots els seus somnis es facin realitat.

I vet aquí que en Manel es troba en aquest últim cas.

—Voldria que convencés la meva dona de fer-nos una casa —diu gairebé implorant en Manel.

—…

—És que ella no ho vol, sap?

L’arquitecte, que com a home i com a professional està prenent el camí de tornada de la vida, prefereix fer el ronso i posar-se cautament al costat de la dona.

—Si no hi ha una voluntat compartida de fer-se una casa, de gastar una pila de milions, val més que ho deixi córrer.

—Si vostè no m’ajuda, no me’n sortiré…

—És que potser no és bo que se’n surti. Les decisions forçades després es paguen.

Aquella nit l’arquitecte s’adorm amb la consciència tranquil·la. Ha perdut un encàrrec però està convençut que ha fet una bona obra. Ha contribuït a l’equilibri del món.

Però no, no l’ha perdut del tot, l’encàrrec. La malaltia d’en Manel es troba en un estat més avançat del que es pensava l’arquitecte, i l’endemà ja el torna a tenir al davant… i amb la dona. Com s’ho ha fet per convèncer-la? L’arquitecte no ho sabrà mai.

—I ara, de quina banda em poso? —l’arquitecte mira espantat la seva musa—. I si es barallen tots dos davant meu?

—Escolta, des que ha començat l’any ja n’has desenganyat tres. Es pot saber a què jugues?