6. LA POR DE VIURE
Així com a cal metge es posa damunt la taula la por de morir, a ca l’arquitecte apareix un fantasma més dur de pelar: la por de viure.
I l’amagatall per aquesta por, qui sap si és l’habitatge. Un refugi on l’home busca sentir-se protegit. Si és possible, un lloc obert al sol i a la natura, però tancat a tota altra mena d’agents externs no desitjats. O sigui, quelcom més o menys impossible…
L’arquitecte pot fer dues coses:
La difícil, dir-li que no li cal fer-se la casa.
I la més fàcil, endevinar com pugui quines són les condicions de vida que necessita aquell client per reduir al mínim la seva por. I fer-li la casa.
—No t’escalfis el cap i fes-li la casa, creu-me —la musa ho veu clar—, potser sí que t’ho has cregut que ets un apòstol.