85. LES PLANTES D’INTERIOR

En Manel, ja se li notava, té necessitat d’omplir-ho tot. L’horroritzen les superfícies netes, la diafanitat, la puresa d’unes línies nues. Les troba massa contundents i ell necessita ambigüitat.

La seva vida és ambigua. Totes les vides ho són, però la seva més. Així que li costa de digerir les veritats petites o grosses. Un pany de paret blanc és massa fort per a ell. Ja compta amb els quadres, però no n’hi ha prou.

L’arquitecte, tímidament, deixa anar:

—Podem posar-hi algunes plantes…

Què acaba de dir! La Vicky, portada per un creixent entusiasme botànic, ha creat a l’interior de la sala d’estar una rèplica de la selva tropical.

Després ha passat a la cuina. I el més sorprenent és que se li fan bé, les plantes. El cultiu de les plantes d’interior té més d’art que de ciència i hi ha qui hi entra i qui no. Ella, s’ha de reconèixer, té per a això la gràcia que li falta per altres coses.

Després ha passat al bany.

L’última vegada que l’arquitecte ha visitat la casa, al bany fa por d’entrar-hi. I la por que deu fer despullar-s’hi, pendent que, d’un moment a l’altre, surti una anaconda i et queixali les cames.

Però fa bonic. I amb paciència es pot fins i tot arribar a trobar el WC, apartant les fulles del philodendrum. O sigui que funciona.

No hi ha res a dir.